noia castellera

Laura Casas: “M’agrada jugar amb el vessant poètic de la imatge”

La Fotògrafa Convidada mostrarà la seva doble creativitat en la sèrie de febrer

Va néixer a Torredembarra un dia molt revolucionari: el 14 de juliol (de 1985). És periodista fins al moll de l’os i treballa a Tarragona Ràdio. Està enamorada de la seva professió: “La meva feina m’entusiasma i això fa que matinar es pugui portar millor. Els que posem els carrers també fem fotos a aquella hora, però no les ensenyem, per alimentar aquesta llegenda urbana.” Ella mateixa diu que es quedaria a viure en la seva edat actual…

I és que la Laura Casas, o @laury_winslow, actualment està gaudint d’un moment de plenitud creativa, i això, a les xarxes, es nota. La seva facilitat per l’escriptura i la seva sensibilitat fotogràfica brillen en els posts que publica a Facebook i Instagram, en què descobrim un món interior generós, valent i prolífic, amb una gran set de rebre i rebre coneixements i inputs nous. La seva mirada poètica sobre l’entorn (uns ulls plens d’espurnes encuriosides), el deix d’aturar-se en els detalls, la seva nostàlgia amb finestres al futur, ens la presenta com un perfil molt atractiu de seguir dia a dia.

Per tot això, ella és La Fotògrafa Convidada a les xarxes de Tarragona Cultura, en què promet una sèrie narrativa molt humana. La voleu conèixer millor?

Per començar, tenim ganes de conèixe’t un mica més personalment… A què dediques el teu temps lliure, quines són les teves principals aficions?

Cada dia que passa en tinc més i estic en aquell moment en què he de començar a triar. Canto en dos cors, vaig a l’Escola de Lletres, surto a fer fotos, llegeixo tot el que puc… M’agradaria tenir més temps lliure per poder escriure amb més tranquil·litat i recuperar l’hàbit de sortir a córrer dos cops per setmana. D’aquesta primavera no passa!

Com i quan va néixer la teva afició per la fotografia?

D’alguna manera sempre ho he portat dins, això de fer fotos, però en els últims anys he conegut gent que m’ha despertat el cuquet i aquest s’ha anat fent cada cop més gros. També és cert que les xarxes socials m’han incentivat perquè són una font d’inspiració enorme. Em veig fent algun pas més d’aquí a un temps, però ja es veurà. Diuen que el secret de tot és la constància i les ganes d’aprendre a diari i jo tinc molta fam de coneixements en aquesta matèria.

Com definiries el teu estil fotogràfic?

Absolutament eclèctic, especialment pel que fa a la temàtica. El que sí que tenen en comú, les meves fotos, és l’obsessió malaltissa pels detalls, per les petites coses. Últimament estic fugint molt dels paisatges i tiro més cap a la fotografia conceptual perquè m’agrada jugar amb el vessant poètic de la imatge. Copso un detall i el descontextualitzo amb l’ajuda del text. El tic periodístic és inevitable i totes les fotos necessiten el seu peu de foto.

Quins temes t’agrada tractar en les teves imatges?

Com deia, els temes són d’allò més diversos. M’agrada infiltrar-me entre la gent i captar el seu dia a dia, buscar els gestos que no es poden percebre a simple vista, una mirada que es desvia del seu camí natural… Persegueixo aquestes coses per tot arreu: en un carrer tranquil, en un macroconcert, en qualsevol acte de Santa Tecla, a les diades castelleres, en una trobada amb amics, etc. Sóc una defensora de les petites coses i les intento recollir amb la càmera.

llengua balduI la teva passió per l’escriptura, com va sorgir?

Sempre m’ha agradat escriure. Els meus primers relats narraven els desenganys amorosos que explicava al diari personal amb tots els ets i uts. Fa molts anys que el vaig perdre de vista, però recordo perfectament com era la coberta i l’olor que feien els fulls perfumats de colorins. Els meus professors de llengua m’animaven perquè em presentés als concursos i jo passava bastant del tema. Encara avui escric absolutament per plaer, per una necessitat imperiosa de posar sobre paper els sentiments o pensaments que em ronden sobre això o allò altre. Publicar? Potser algun dia.

Tens un estil literari predilecte?

Tothom em diu que escric de manera molt poètica i he de reconèixer que m’agrada molt buscar imatges, metàfores, paral·lelismes; en definitiva, jugar amb el llenguatge. Sóc de narrativa curta i bàsicament escric relats breus o contes, tot i que cada cop vaig allargant els textos. També tracten temes diversos, però em decanto per les històries personals, de ficció o no tant, i esbosso personatges que acostumen a ser molt sensibles però valents a l’hora de prendre decisions.

En el teu cas, quina relació hi ha entre text i imatge?

Personalment, els concebo com a complementaris. És evident que hi ha imatges que no necessiten paraules perquè tothom les entengui o les interpreti d’una determinada manera, però m’agrada inventar-me les vides de la gent anònima –per mi– que hi apareix, explicar com em fa sentir un paisatge o imaginar les intencions que s’amaguen darrere d’un gest. Hi ha el món que veiem i el que podem imaginar i aquest darrer té unes possibilitats infinites.

Mantens de fa temps un blog a Internet, El andén volátil. Quins continguts hi podem trobar?

Fa gairebé un any i mig que el tinc en marxa i el faig servir com a plataforma per penjar els textos més significatius o algunes sèries de fotos. Si hi feu una ullada, veureu que està molt orientat a les xarxes socials, que és el que més m’està funcionant per fer arribar les coses que escric. El andén podria actualitzar-se més sovint, però no s’arriba a tot. Em poso més deures per aquest 2017.

La teva dedicació a l’escriptura és doble: la cultives des d’un punt de vista informatiu i des de la ficció o la creativitat, amb poemes i reflexions. En quin àmbit et sents més còmode?

Són dos vessants tan radicalment diferents que no sabria dir amb quin em quedaria. M’agrada molt redactar notícies, i més encara per ràdio, perquè exercito la capacitat de síntesi i em dóna fluïdesa a l’hora d’escriure qualsevol cosa. El vessant creatiu és l’altra cara de la moneda: l’espai és il·limitat, la temàtica és lliure i la ficció sempre és benvinguda. Un tipus d’escriptura permet totes les floritures del món i l’altra no en tolera pràcticament cap.

parella avisI pel que fa a la fotografia, també en fas aquests dos tractaments? On s’acaba el testimoni i el document i comença la subjectivitat?

També, però em decanto més per la fotografia creativa i subjectiva. En general, busco un suport gràfic per les meves històries de ficció. Ara bé, alguns cops també publico fotos testimoni, normalment d’actes que cobreixo com a periodista i que explico amb el text corresponent o retrats de gent de qui conec les seves històries reals. En general, però, m’agrada submergir-me en la subjectivitat.

Diries que la càmera permet captar coses millor o de manera diferent que el propi ull? 

Totalment, perquè la càmera permet una cosa que l’ull no pot fer: quedar-se amb els detalls més minúsculs i aturar el moviment. Ara, també he de dir que hi ha una part negativa en tot això i és que cada cop més optem per enregistrar una experiència en lloc de viure-la despullada. Sovint un impacte net, sense res que faci de filtre, ens deixa més marca que una imatge que mirem i remirem.

Abans de fer una foto, tens clar com l’has de fer? Quin tant per cent hi ha d’atzar i quin tant per cent hi ha de voluntat en les teves imatges?

Sovint em pregunten si primer busco la imatge i després hi poso el text, o si és a l’inrevés, i la veritat és que es donen les dues situacions. He de reconèixer, però, que hi ha molta casualitat en les meves fotos. Surto amb la càmera, passejo amb els ulls ben oberts i passen coses al meu voltant que em criden l’atenció. La causalitat només arriba quan tinc un text que vull publicar i cap de les captures d’arxiu em serveix per il·lustrar la temàtica o el personatge de torn. Alguns relats han trigat a sortir o no ho han fet encara perquè no trobo la manera de donar-los el suport gràfic que crec que es mereixen.

Des del teu punt de vista, què és el que fa que una foto sigui bona o no ho sigui tant?

Hi ha molts aspectes a valorar, però, personalment, em quedo amb les fotos que comuniquen, les que no et deixen indiferent perquè aconsegueixen traslladar-te al moment de l’acció. Hi ha fotos que diuen “allà passava aquest fet singular” o “allà les coses són així”, i és un plaer topar-te amb imatges xerradores. Després està la part tècnica, el tractament de la llum, la perspectiva, etc. Tot això suma, és un tot, i aporta un plus que farà que sigui una bona foto. Em meravellen aquelles que semblen d’un simple que espanten però que no pots deixar de mirar durant uns quants minuts.

Des de quan ets a Instagram? Com vas conèixer l’aplicació?

Des del juliol del 2014. Ja feia temps que sabia de la seva existència però una amiga em va acabar de convèncer i em vaig obrir el compte. Ara mateix esborraria moltes de les coses que vaig penjar al principi però penso que està bé poder veure l’evolució perquè, al cap i a la fi, les nostres fotos ens descriuen, ens representen en un espai i en un temps. Potser m’he tornat una mica més seriota però cuido molt més les entrades.

Què té de bo i de no tan bo aquesta xarxa social?

Puc dir que a dia d’avui és la xarxa social que més m’agrada. He pogut conèixer molta gent interessant –virtualment, però a alguns també personalment– i m’hi trobo molt a gust. És una porta gegant d’accés a un món farcit de creativitat i persones inquietes. Com a negatiu destacaria la limitació que pateix la foto, que no llueix tant, els perfils brossa que hi circulen, com en totes les xarxes, i la publicitat, que va en augment i és força molesta. Si un hi dedica més o menys temps, ja és cosa seva i sóc de les que pensa que no és perdut si s’aprofita bé. Tinc una amiga que diu que repassa les publicacions de la gent mentre espera que bullin els macarrons.

Digue’ns 5 usuaris de la xarxa que no ens hem de perdre i per què.

Només cinc? Segueixo amb atenció a un bon grapat de gent i costa triar, però ja posats escombraré cap a casa: @labolainfinita, tot un mestre de la imatge en moviment; @albertvillena, que també es belluga molt amb els seus #parribapabajo i capta la gent en el seu estat més pur; @dolorsayxendri, gran copsadora de detalls que escapen a la majoria; @esther_go, que penja unes fotos ben delicades acompanyades de referències etimològiques molt ben trobades, i @toniramos, que ens fa estimar una mica més l’arquitectura cercant la millor perspectiva de les coses. No podeu deixar de seguir gent com el @barruz, @davidtarragona, @livetgn, @jordibreso –quines fotos mínimes més espectaculars–, @niarium, @josecumplido, @montiman

Què opines de la gran afició que genera avui la fotografia entre tanta gent?

La popularització de les càmeres digitals ha fet que la fotografia sigui una afició ben a l’abast de tothom i, personalment, trobo bé que la gent hi pugui accedir com a instrument d’expressió o simplement per oci. Ara, entenc molt als fotògrafs professionals que es queixen del fenomen, perquè cada cop tenen més problemes a l’hora de cobrir determinats actes populars amb tants aficionats a la fotografia buscant la millor ubicació. Caldria arribar a un equilibri en aquests casos, que són els que més em trobo per la meva feina com a periodista.

Ens podries avançar el tema que tractaràs en la sèrie per a Tarragona Cultura?

Feia temps que venia dient que seria bonic documentar els canvis que experimentarà el Mercat Central en les properes setmanes. Els paradistes abandonen la carpa provisional, alguns pengen el davantal, s’hi respira un ambient a nova etapa…

Perfil Laura Casas

Laura, gràcies per acceptar el repte. Ja tenim ganes de veure aquestes històries! Recordeu que podeu seguir la seva sèrie durant tot el mes de febrer a les xarxes de @tgncultura, a Instagram, Facebook i Twitter.

Imatges: Laura Casas (@laury_winslow a IG)
Entrevista: Rosa Comes

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>