“Si hi ha alguna cosa que m’encanta és el fotoperiodisme de carrer”

Jon TC va néixer a Castelldefels el 1977. Té un estudi fotogràfic al centre de Reus, a tocar de la plaça del Prim, on desenvolupa una feina, que, a més, és una afició. Una de les coses que li agrada més de fer en les seves hores lliures és “agafar la bicicleta i fer quilòmetres, sense rumb definit, ja sigui en carretera o per muntanya, entrar en contacte amb la natura i desaparèixer; és molt recomanable per desconnectar.” L’altra passió, és clar, és la mateixa càmera de fotos, que, encara que és la seva eina de treball habitual, considera que és com una extensió del seu braç: “Quan surto a fer fotos, del tipus que sigui, sempre dic que és terapèutic.”

Fa tres anys que el Jon té obert un perfil a Instagram, on anem gaudint dia a dia dels seus retrats d’estudi, els seus “robats” urbans i els seus detalls castellers, entre moltes altres temàtiques. Ell serà el Fotògraf Convidat d’octubre a les nostres xarxes i avui l’entrevistem aquí perquè ens expliqui més coses de la seva feina i de la seva vida… En definitiva, per conèixe’l una mica millor.

Què és el que t’agrada més de Tarragona? I de Reus, la ciutat on vius? 

Tarragona no és la meva ciutat natal, però com si ho fos; és on m’he criat, he crescut, i on més arrels he fet. M’agraden moltes coses i perdre’m pels carrerons de la Part Alta a fer fotos és el deliri per tot el que hi trobes! Però també vull destacar les platges. Des de Tamarit fins al Miracle; la sortida al mar de la ciutat és vital per entendre la història d’aquesta ciutat i turísticament ha de ser una marca perquè ens donem a conèixer més i millor. De Reus vull destacar com ha reviscolat en termes d’oci i cultura. Fa deu/dotze anys no tenia ni la meitat de vida nocturna i d’oci que té ara, i considero que, en aquest aspecte, la ciutat ha sabut trobar el pols adequat per esdevenir encara més centre neuràlgic de la zona des del punt de vista comercial.

Quins llocs ens recomanaries de les dues ciutats per anar a fer-hi fotos? 

De Tarragona, sense dubtar-ho, una platja única i que a més té muntanya a tocar és la Móra. És un espai que m’encanta, ràpidament passes de l’aigua a un bosc ben intens amb el camí de ronda i pots fer fotos molt xules, ja sigui per passar l’estona, com per fer una sessió ben divertida amb una família. La Part Alta, com he dit abans és un niu de possibilitats… I de sorpreses! Un parell d’hores per allà fent streetphotography i pot resultar molt divertit. De Reus, no sé per què, m’agrada molt quan plou, té uns colors molt diferents, i a vegades he agafat la càmera i m’he deixat portar per carrerons del centre, paraigua en mà, i a veure què passava. Té el seu punt.

Quan et vas iniciar a Instagram i com? 

Ho recordo perfectament. Va ser un mes de maig de fa tres anys, el 2012, i estava en la meva estona d’esmorzar de la feina i li vaig tirar una foto al cafè i al croissant (ha ha ha, quin nivell). Volia provar aquella aplicació que deien que estava revolucionant les xarxes i, poc a poc, ficat amb tot això de la fotografia, et vas assabentant cada vegada més de com funciona, coneixes gent, i vas quedant parat amb el que alguns instagramers pengen, amb un nivell aficionat que és molt elevat! Com que la fotografia és el teu, encara t’enganxa més.

Des del punt de vista “empresarial” diries que és una xarxa útil? Per què? 

Sí, per descomptat. És una xarxa social amb milions i milions d’usuaris i això s’ha de tenir molt en compte. Clar que depèn de l’àmbit en què es mogui l’empresa; a grans o petits nivells es pot treure rendiment per treure-li utilitat en aquells criteris que tu vulguis o creguis convenient d’arribar. Jo, amb el meu perfil, he fet concursos i sorteigs de sessions de fotos a través de comptes com Descobreix Catalunya, Clikcat… I per a l’empresa que opta a fer això és una manera de donar-se a conèixer, promoure articles o engegar promocions, i, a la vegada, la gent es pot divertir participant en els reptes; què millor?

Què té de bo i de no tan bo aquesta xarxa social? Què és el que més t’agrada de la xarxa i el que menys?

No diré no tan bo, li diré dolent…: és que vicia massa (ha ha ha); sí, seriosament, enganxa molt Instagram, hi ha moments que estàs molt pendent de la teva foto que acabes de penjar, la que ha penjat aquell instagramer de qui sempre esperes veure les seves fotos, contestant comentaris, felicitant a qui ha fet aquella posta de sol o aquell instant meravellós.. Té un punt malaltís, no? Una altra cosa que no m’agrada és l’estranya censura rarament definida que existeix. Vaig penjar una cosa tan natural com la panxa i pit d’una noia embarassada i em van censurar, i en canvi, he vist autèntiques guarrades i segueixen allà… O com el que va passar fa poc amb l’Enric (@drcarrasclet). Coses incomprensibles.

De bo, per descomptat és la gent que he arribat a conèixer, sobretot per aquí Tarragona, Lleida, Delta de l’Ebre, Barcelona… Alguns, a més, tenen també l’afició de fer fotos als castells com jo i sempre ens trobem en grans diades. El dia de Santa Tecla vam esmorzar uns quants, després vam baixar a plaça, i l’endemà ens vam trobar al Correfoc… Quan t’agrada la fotografia i la disfrutes, qualsevol excusa és bona.

Recomana’ns cinc perfils d’Instagram que no ens podem perdre.

@davidtarragona: per la imaginació que hi posa. Amb en Tintín s’ha fet l’amo de la originalitat.

@danisero: sempre seguint la Jove de Tarragona, aconsegueix bones fotos (això sí, li encanta estar al Balcó, he he he ;)

@seojmi: les fotos que troba, o que busca, no ho sé ben bé, però tenen un quelcom especial molt callejero.

@labolainfinita: té una manera tan particular de veure la fotografia que amb qualsevol borrositat, que poques vegades veureu en mi, és capaç de sorprendre’m.

@ariadnabrunet: les seves fotos amb doble exposició jo crec que comencen a ser reconegudes com un estil molt seu. A més, lligades amb text d’algun poema o cançó, li donen un caràcter molt personal que els sap imprimir perfectament.

Des de quan et dediques a la fotografia? 

La fotografia ha estat sempre una cosa que m’ha cridat l’atenció, des de ben petit. Llavors m’encantava agafar la càmera (de rodet, és clar) dels meus pares i vinga a fer fotos (les que permetia el carret…). Recordo que em tenia fascinat la Polaroid, la meva tieta la tenia i em tornava boig poder fer una foto i que es pogués revelar a l’instant. Quan va arribar a les meves mans la meva primera càmera, regal de comunió, les fotos que feia era per jugar, passar l’estona, però amb la meva Werlisa Club 35 era feliç com un anís. Aquella del botó verd!

De jove em va agafar per gravar-ho tot. El vídeo va passar a ser la meva prioritat. Em vaig apoderar absolutament de la càmera de vídeo domèstic de casa i ho enregistrava tot, amb aquell sabatot d’aparell enorme anava arreu. Però, com tot, la febre va passar, i va arribar la meva primera rèflex analògica. L’afició va anar creixent fins que avui en dia puc dir que és la meva feina (i que duri!).

Quins temes t’agrada tractar en les teves fotos? Diries que hi ha temes que tractes per professió i d’altres que tractes per gaudi personal? O no ho distingeixes? 

Sí, sí, m’agrada diferenciar una cosa de l´altra. És important fer-ho. Quan sento la necessitat forçosa d’anar al Delta a fer aus, paisatge, o la sortida del sol dalt a la Mussara, és que el cap m’està dient que anem a fer foto de gaudi, que cal marxar a disfrutar, i d’això es tracta, i a veure quina foto aconseguim. Si hi ha alguna cosa que m’encanta és el fotoperiodisme de carrer, el robat al bell mig d’una ciuat on passen coses, l’enfrontar-te cara a cara amb els possibles subjectes que poden ser “víctimes” del teu visor. Em produeix una satisfacció incomparable a res, ho disfruto molt. Un cop a Frankfurt quasi tinc una trifulca (ha ha ha). Hi ha mirades de gent que et captiven i encara et criden més la teva atenció. Quan els enfoques i busques que et mirin l’adrenalina puja de manera imparable per moments.

Evidentment, el dia a dia me l’ocupa les fotos de sessions i reportatges, sobretot de nens i bodes. Les primeres les disfruto molt. Amb els pares i tota la família m’agrada crear un feeling especial i divertir-nos mentre estem fent una cosa que es diu treballar. Em passen les hores volant! En els casaments practico molt i, així, els explico als meus clients que aplico conceptes del fotoperiodisme, per trobar l’aire d’espontaneïtat que ocorre entre la núvia i el seu nebodet, o quan al nuvi el rodegen els seus amics i quelcom és a punt de succeir… Buf, un casament és ple d’aquests moments genials.

Com definiries el teu estil fotogràfic en general? 

No tinc un estil concret, m’agrada tocar tots els pals i això fa que no tingui un estil definit. Hi ha fotògrafs naturalistes que no fan altra cosa, que ho respecto molt, i és un tipus molt sacrificat i amb uns resultats brutals. Hi ha qui només fa macro, o només street, o només models. A mi m’agrada aprendre de cada disciplina i quedar-me amb les coses que després em seran útils; crec que és una manera d’estar més complet i preparat, tant com a professional com des del punt de vista d’aficionat. El món de la fotografia és molt ampli i inabastable, però sempre aprens coses noves, sempre.

Què cal fer per aconseguir un bon retrat? 

Primordial saber captar l’atenció del subjecte. I segon, que estigui a gust, que el facis sentir còmode. Això t’ho dóna, gairebé, tot. Si la persona la captes amb les teves paraules i dispares en el moment precís ja tens un 80 % del resultat. Després, altres aspectes com la llum, l’instant, el lloc, són secundaris, i t’arrodoniran la foto, però saber captar la seva atenció és molt important. Jo he fet fotos a nens que, enmig d’un camp ple d’herbes ben altes estaven una mica estranyats del lloc i si, de cop, dient qualsevol tonteria, saps treure’ls un somriure oportú o un gest de cara concret, la foto ha canviat completament. Apareix com una màgia efímera de cop i volta. T’asseguro que immediatament la mires a la pantalla de la càmera i ja saps que tens el fotón de la sessió.

I una bona foto de castells, què ha de tenir, segons el teu punt de vista?

Per mi la foto de castells és la de l’expressió, la de l’emoció, aquell gest que diu alguna cosa, que provoca quelcom. Fa molts anys havia fet fotos a estructures, però me’n vaig cansar, no em donaven res. Després pensava que les tenia totes iguals. Quan vaig començar a buscar els petits detalls, aspectes més propers als castellers, com aquella abraçada, aquell petó, un plor, un crit…, els castells estan plens d’aquests moments intensos. També t’he de dir que cada vegada busques anar un pas més enllà, ja que, si no, moltes fotos ja les tens, ja les has fet, i si tornes a casa amb el mateix que vas fer en la diada anterior, et decepciones una mica.

Com es pot aconseguir una foto de casament “diferent”? Són molt exigents els teus clients en aquest sentit?

Hi ha clients, o sigui nuvis, que m’han sorprès positivament pel coneixement que tenen de la fotografia i com arriben de preparats a l’estudi quan em venen a veure. Algunes núvies tenen molt clar el que volen i el que no. Per posar un exemple: una noia em va dir (i em va satisfer molt) que volia que només practiqués aspectes de fotoperiodisme, anant a buscar criteris de foto d’autor, que en cap moment li demanés foto de posado, que a ella això no li agradava gens. Fantàstic. Quan això passa encara et motives més, tens moltes ganes de fer-li el reportatge. Saber que vol trobar en el resultat que li entregaràs el que tu busques fer en cada treball és, inicialment sorprenent, i molt satisfactori.

Ets un dels dinamitzador de la iniciativa Musi-Cata. Explica’ns en què consisteix. 

La Musi-Cata és un projecte personal que va néixer l´any passat. Jo sóc animador sociocultural i, el fet d’engegar projectes, dinamitzar activitats, ho portes dins, i ho he fet tota la vida. No em vaig inventar res, simplement em rondava alguna cosa pel cap i quan ho vaig tenir llest li vaig presentar la proposta a un celler de vins de Montblanc, a Mas Foraster, i la van acceptar desde el primer moment. La idea mescla dos conceptes: donar possibilitat a joves músics de casa nostra de poder tenir espais per tocar i també donar a conèixer productes de la nostra terra, com és en aquest cas, el vi. Aviat, el dia 10 d’octubre fem un concert de jazz mesclat amb tast de vins, tindrem el tarragoní Xavi Torres, en el seu format trio, meravellant-nos (perquè és un crack d’altes esferes) amb el seu disc, que està presentant arreu del món. I tot això regat amb vins del celler que són explicats detalladament per la gent que elabora aquest producte de la Conca. És una experiència d’enoturisme molt especial i que recomano molt!

Durant el mes d’octubre tractaràs el tema dels castells en la teva sèrie. Ens en pots avançar algun detall ja?

Sí, vull que cada colla de la ciutat sigui protagonista de cada foto. Estic molt content amb la dinàmica general de les 4 colles i crec que serà un petit reconeixement cap a elles. Jo sóc de la Jove, havia estat molts anys casteller en actiu, i el sentiment el portes dins i en cada plaça vibres amb els seus castells, però la diada de Sant Magí d’enguany va ser molt especial pel món dels castells tarragoní. Existia una química especial i vaig vibrar especialment per exemple amb el Serrallo; em van posar els pèls de punta amb les emocions que van deixar anar al mig de la plaça de les Cols. Sant Pere i Sant Pau “es va sortir” per Santa Tecla i els Xiquets han posat el llistó molt alt. És un orgull veure el pas que hem fet com a ciutat i quin nivell tenim ara mateix; per això m’agradaria enfocar-me en aquesta línia.

Durant tot el mes d’ocubre, us convidem a acompanyar el Jon amb les vostres imatges de castells; poden ser noves o antigues i només cal que les etiqueteu a Instagram amb #ElFotògrafielsCastells. Cada setmana en destacarem una al nostre compte, que formarà part de l’exposició que farem al desembre sobre “El Fotògraf Convidat 2015″.

Moltes gràcies, Jon, per les teves paraules i les teves imatges!

Entrevista: Rosa Comes
Imatges: Jon TC (@jontcphoto a IG)
Foto de perfil: Josep Pont i Roca