Molt aviat acabaran les obres de restauració del Mercat Central de Tarragona, una peça arquitectònica de fort caràcter modernista construïda el 1915 per Josep M. Pujol de Barberà. Amb la reobertura de l’espai, les parades, que en aquest moment són a l’envelat de la plaça Corsini, es traslladaran al lloc que els pertoca i podran gaudir d’unes noves instal·lacions més còmodes i efectives. Sigui com sigui i siguin on siguin, si més no, els mercats són cors que bateguen, éssers dinàmics plens d’anècdotes, històries i humanitat.

La Laura Casas, que ha estat La Fotògrafa Convidada del mes de febrer, ho sap molt bé i, en la seva sèrie fotogràfica i, en aquest cas, també literària, ha volgut transmetre les sensacions, el dia a dia, les ànimes que conformen el nostre Mercat, ara que viu un final d’etapa i s’il·lusiona amb un nou començament. El resultat és d’una subtilitat i sensibilitat emocionants.

Us convidem a repassar-ne tot el recorregut! Gràcies, Laura!

"Els tarragonins no estem acostumats a la boira. Quan vaig trepitjar el carrer per primer cop vaig pensar que si tenia els ulls entelats d’aquella manera era perquè encara no m’havia acabat de despertar, però el so de la quarta alarma del mòbil em plantava a una realitat sense matisos: les 5.45 h, hora d’engegar les cames. Conscient del fenomen i del que això comporta, vaig enfilar de nou les escales de casa i vaig agafar la càmera, que descansava sense més preocupació que carregar-se d’energia per una sessió de fotos molt prometedora que passaria hores després. Quan vaig trepitjar el carrer per segon cop, la boira, ja una mica menys excepcional, encara rondava per allà i desdibuixava totes les siluetes de l’skyline que conec i reconec des de fa uns quants anys. He de confessar que en el moment d’arrencar a caminar em va atacar un pensament ben absurd. I és que al fons del meu carrer m’imaginava al Bertín Orborne apareixent per aquella porta triangular que escopia fum a tort i a dret, amb aquell posat de seductor enamorat dels seus encants. 'Dentro de ti hay una estrella, si lo deseas brillará'. Us en recordeu? Vaig esbossar un somriure discret mentre maleïa aquells inicis de la telebrossa, que es gestava quan jo començava a tenir edat de tastar els encants de la nit. Pensava en aquesta ximpleria tan monumental quan em vaig creuar amb la noia que cada dia a aquella hora treu el gos a passejar. 'Avui no li treguis el morrió, a veure si el perdràs de vista'. Definitivament, m’havia llevat amb sobredosi de bromes fàcils. Em va contestar amb un balanceig lleu amb el cap, sense alliberar les mans de les butxaques de l’abric. L’animaló és negre com la nit, però no com aquella nit, que lluïa un cel més aviat marró apagat. Els dimarts traginen activitat a les portes del Mercat Central. Aquell dia, la boira no complicava les tasques ordinàries de càrrega i descàrrega, només hi conferia un aire més majestuós, íntim, amb un punt tètric. M’hi vaig atansar amb cautela, com un felí entremaliat que no vol ser descobert. La foto que veieu és un robat de cap a peus, però no ho vaig poder evitar. L’endemà, després de molts mesos passant per allà en silenci arrossegant la son no satisfeta, sí que posaria cara i veu a les siluetes que cada matí esperen palplantades l'ordre del gerent que, puntual com el millor rellotge suís, aixeca la persiana a les sis per donar vida a un univers complex que pocs coneixen. I allà m’esperava, abans de l’hora acordada, amb uns desconeguts que en el fons no ho eren. 'Ah, sí, ets la que passa cada matí.' 'En quin forn treballes?' Amb el soroll de la persiana, que sanglota quan s’eleva com si sabés que té els dies comptats, tots els que m’envoltaven van fugir com si lluitessin per ser els primers en conquerir aquells passadissos buits, encara adormits."

“Els tarragonins no estem acostumats a la boira. Quan vaig trepitjar el carrer per primer cop vaig pensar que si tenia els ulls entelats d’aquella manera era perquè encara no m’havia acabat de despertar, però el so de la quarta alarma del mòbil em plantava a una realitat sense matisos: les 5.45 h, hora d’engegar les cames. Conscient del fenomen i del que això comporta, vaig enfilar de nou les escales de casa i vaig agafar la càmera, que descansava sense més preocupació que carregar-se d’energia per una sessió de fotos molt prometedora que passaria hores després. Quan vaig trepitjar el carrer per segon cop, la boira, ja una mica menys excepcional, encara rondava per allà i desdibuixava totes les siluetes de l’skyline que conec i reconec des de fa uns quants anys.
He de confessar que en el moment d’arrencar a caminar em va atacar un pensament ben absurd. I és que al fons del meu carrer m’imaginava al Bertín Orborne apareixent per aquella porta triangular que escopia fum a tort i a dret, amb aquell posat de seductor enamorat dels seus encants. ‘Dentro de ti hay una estrella, si lo deseas brillará’. Us en recordeu? Vaig esbossar un somriure discret mentre maleïa aquells inicis de la telebrossa, que es gestava quan jo començava a tenir edat de tastar els encants de la nit. Pensava en aquesta ximpleria tan monumental quan em vaig creuar amb la noia que cada dia a aquella hora treu el gos a passejar. ‘Avui no li treguis el morrió, a veure si el perdràs de vista’. Definitivament, m’havia llevat amb sobredosi de bromes fàcils. Em va contestar amb un balanceig lleu amb el cap, sense alliberar les mans de les butxaques de l’abric. L’animaló és negre com la nit, però no com aquella nit, que lluïa un cel més aviat marró apagat.
Els dimarts traginen activitat a les portes del Mercat Central. Aquell dia, la boira no complicava les tasques ordinàries de càrrega i descàrrega, només hi conferia un aire més majestuós, íntim, amb un punt tètric. M’hi vaig atansar amb cautela, com un felí entremaliat que no vol ser descobert. La foto que veieu és un robat de cap a peus, però no ho vaig poder evitar. L’endemà, després de molts mesos passant per allà en silenci arrossegant la son no satisfeta, sí que posaria cara i veu a les siluetes que cada matí esperen palplantades l’ordre del gerent que, puntual com el millor rellotge suís, aixeca la persiana a les sis per donar vida a un univers complex que pocs coneixen. I allà m’esperava, abans de l’hora acordada, amb uns desconeguts que en el fons no ho eren. ‘Ah, sí, ets la que passa cada matí.’ ‘En quin forn treballes?’ Amb el soroll de la persiana, que sanglota quan s’eleva com si sabés que té els dies comptats, tots els que m’envoltaven van fugir com si lluitessin per ser els primers en conquerir aquells passadissos buits, encara adormits.”

"Tinc aferrada al cervell una de les primeres converses en veu alta amb el meu professor de filosofia preferit –l’únic que vaig tenir–: - És important no confondre el binomi ordre-caos amb el d’ordre-desordre. - Ordre-desordre és el que tinc a la meva habitació, vaig deixar anar per fer la gràcia de torn. Tots van riure menys ell però no va posar mala cara, no era d’aquests, perquè dominava la dialèctica i la lògica i sabia perfectament com tornar les coses a lloc sense despentinar-se, amb un parlar pausat, serè. - Només pot haver-hi desordre si abans hi ha hagut ordre. Segurament la teva mare em donaria la raó. Tots van riure menys jo. Sí, tenia tota la raó del món i la meva mare li hauria donat raó i mitja. Nena, tan assenyada i tan desordenada, com pot ser? Frases que m’han acompanyat des que tinc propietats i la necessitat d’assignar un espai a cada cosa. Encara ho sóc, de desordenada. El Mercat es despertava i ell, sense voler-ho, atiava la meva fascinació per la gent que té la capacitat de transitar entre l’ordre i el caos més absolut. Penseu que sóc molt sensible amb aquestes coses. Caixes apilades dibuixant torres d’equilibris impossibles, caixes aparentment perdudes en aquell joc de llums i ombres, sacs de musclos i cloïsses reposant als peus d’algunes parades, persones atrafegades passadís amunt passadís avall, portes obrint-se i tancant-se pels quatre costats de l'envelat, els primers tallats del dia passejant-se en una safata i embriagant el personal, mancat de cafeïna... M’hi sentia com a casa. Però no, allò no era el caos, era un desordre metòdic equipat amb GPS. Era aquell desordre que se sap reconduir gràcies a una rutina que es porta amb empenta i amb somriures enganxats a la cara."

“Tinc aferrada al cervell una de les primeres converses en veu alta amb el meu professor de filosofia preferit –l’únic que vaig tenir–:
– És important no confondre el binomi ordre-caos amb el d’ordre-desordre.
– Ordre-desordre és el que tinc a la meva habitació, vaig deixar anar per fer la gràcia de torn.
Tots van riure menys ell però no va posar mala cara, no era d’aquests, perquè dominava la dialèctica i la lògica i sabia perfectament com tornar les coses a lloc sense despentinar-se, amb un parlar pausat, serè.
– Només pot haver-hi desordre si abans hi ha hagut ordre. Segurament la teva mare em donaria la raó.
Tots van riure menys jo. Sí, tenia tota la raó del món i la meva mare li hauria donat raó i mitja. Nena, tan assenyada i tan desordenada, com pot ser? Frases que m’han acompanyat des que tinc propietats i la necessitat d’assignar un espai a cada cosa. Encara ho sóc, de desordenada.
El Mercat es despertava i ell, sense voler-ho, atiava la meva fascinació per la gent que té la capacitat de transitar entre l’ordre i el caos més absolut. Penseu que sóc molt sensible amb aquestes coses. Caixes apilades dibuixant torres d’equilibris impossibles, caixes aparentment perdudes en aquell joc de llums i ombres, sacs de musclos i cloïsses reposant als peus d’algunes parades, persones atrafegades passadís amunt passadís avall, portes obrint-se i tancant-se pels quatre costats de l’envelat, els primers tallats del dia passejant-se en una safata i embriagant el personal, mancat de cafeïna… M’hi sentia com a casa. Però no, allò no era el caos, era un desordre metòdic equipat amb GPS. Era aquell desordre que se sap reconduir gràcies a una rutina que es porta amb empenta i amb somriures enganxats a la cara.”

"La cambrera eixuga un got amb un drap esquerp que no vol tocar aquell fons tan fred; l’home del seu costat, cambrer també, amb una cullera llarga i esvelta, amuntega l’escuma que en breu vessarà amb cura en un tallat tacat de llet; el senyor de camisa rebregada engoleix la darrera banya d’un croissant que demana clemència tot i saber que no l'hi concediran; una dependenta regira la bossa a la recerca d’una cigarreta que no té i que demanarà; una clienta de tota la vida s’asseu al lloc de sempre i assenteix sense mirar per confirmar la comanda –la de sempre–; també, un pare amb dues criatures endimoniades es baralla amb un Superman que acaba de perdre un braç mentre espera que arribin els refrescos i una canya que el salvarà durant uns minuts que seran breus com un pensament. Observo l’escena amagada darrere d’una pila de taronges. Fan una olor intensa que em trasllada als estius més feliços de la meva vida, quan les preocupacions d’avui encara no s’havien gestat i les responsabilitats tenien el cos d’un paper de fumar. Els avis estiraven la filera de néts, que jo sempre tancava, i els acompanyàvem al tros com si ens haguessin promès la millor de les aventures. Ho collíem tot: taronges aromàtiques, avellanes sanes i farcides de cucs, flors cridaneres que no podien arrencar a córrer o talps desorientats que treien el nas en el pitjor moment. No em veuen però em veuran. Amb la meva poca traça habitual quan toca obrar en silenci, copejo la peça més dèbil de l’engranatge i la muntanya color carabassa, que aparentment estava ben arrelada al mostrador, es desfà com si tingués els peus de fang. Els elements rodons són hàbils buscant racons impossibles i saben com expandir-se sense demanar permís. Una de les taronges s’escola entre la multitud que creua el passadís i s’amaga entre dues caixes que descansen al terra, una altra va a parar a sota d’una de les parades de peix i una tercera, més atrevida, marxa uns metres més enllà i xoca contra el peu dret d’un home que s’acaba d’asseure a la barra del bar, on la dependenta ja ha tornat de fumar i el pare atrafegat ja ha reprès la marxa, deixant la cervesa a mitges. M’hi acosto. Llegeix les necrològiques i sospira perquè no s’hi troba."

“La cambrera eixuga un got amb un drap esquerp que no vol tocar aquell fons tan fred; l’home del seu costat, cambrer també, amb una cullera llarga i esvelta, amuntega l’escuma que en breu vessarà amb cura en un tallat tacat de llet; el senyor de camisa rebregada engoleix la darrera banya d’un croissant que demana clemència tot i saber que no l’hi concediran; una dependenta regira la bossa a la recerca d’una cigarreta que no té i que demanarà; una clienta de tota la vida s’asseu al lloc de sempre i assenteix sense mirar per confirmar la comanda –la de sempre–; també, un pare amb dues criatures endimoniades es baralla amb un Superman que acaba de perdre un braç mentre espera que arribin els refrescos i una canya que el salvarà durant uns minuts que seran breus com un pensament.
Observo l’escena amagada darrere d’una pila de taronges. Fan una olor intensa que em trasllada als estius més feliços de la meva vida, quan les preocupacions d’avui encara no s’havien gestat i les responsabilitats tenien el cos d’un paper de fumar. Els avis estiraven la filera de néts, que jo sempre tancava, i els acompanyàvem al tros com si ens haguessin promès la millor de les aventures. Ho collíem tot: taronges aromàtiques, avellanes sanes i farcides de cucs, flors cridaneres que no podien arrencar a córrer o talps desorientats que treien el nas en el pitjor moment.
No em veuen però em veuran. Amb la meva poca traça habitual quan toca obrar en silenci, copejo la peça més dèbil de l’engranatge i la muntanya color carabassa, que aparentment estava ben arrelada al mostrador, es desfà com si tingués els peus de fang. Els elements rodons són hàbils buscant racons impossibles i saben com expandir-se sense demanar permís. Una de les taronges s’escola entre la multitud que creua el passadís i s’amaga entre dues caixes que descansen al terra, una altra va a parar a sota d’una de les parades de peix i una tercera, més atrevida, marxa uns metres més enllà i xoca contra el peu dret d’un home que s’acaba d’asseure a la barra del bar, on la dependenta ja ha tornat de fumar i el pare atrafegat ja ha reprès la marxa, deixant la cervesa a mitges.
M’hi acosto. Llegeix les necrològiques i sospira perquè no s’hi troba.”

"Hi ha una ala del Mercat que fa temps que s’ha traslladat. Passo pel passadís més amagat i trobo un cartell ben cridaner enganxat en una de les balances que s’han desempallegat de l’olor a peix a cops d’absència. 'Tancat per jubilació'. La paret del darrere llueix un adhesiu modern i lluminós que es felicita pels cent anys de vida del referent de la venda al detall de la ciutat. La imatge té força i disparo. M’hi entretinc i estudio tots els angles possibles, però acabo descartant l’escena per coherència: no m’agraden les fotografies sense ànima. Marxo arrossegant una certa decepció. I és llavors quan me’l trobo. Pateixo una timidesa estranya. Amb el temps he descobert que m’ataca quan detecto que algú o alguna cosa em despullarà l’interior sense que me n’adoni. M’acosto a la parada fent veure que hi he caigut per casualitat mentre visiono les fotos decadents que testimonien el que hi ha uns pocs metres més enllà. No hi poso els ulls però esmolo les oïdes. 'Els indesitjables sempre s’ajunten', diu un home abillat amb una granota blava. El venedor assenteix, perquè veig que la gorra negra que duu posada es balanceja de nord a sud. Ràpidament recupera la seva posició al mostrador i es disposa a atendre una clienta que el primer que fa es preguntar-li per la dona. Segueixo fent el murri i només per un instant penso que sóc invisible. I és llavors quan em veu. 'Et puc ajudar?', em pregunta sense aixecar la mirada del pot d’olives farcides que desenrosca amb cura mentre escolta els comentaris buits de la clienta. Li explico les meves intencions però de seguida detecto que no em creu. 'Per quin diari, dius? Què vols saber, exactament? Els de davant també tanquen, saps? Una foto?'. I és llavors quan, de cop i volta, la timidesa passa a la seva teulada. És infal·lible: quan algú se sent intimidat es refugia en la paraula. Em descriu amb tot detall la rèplica en miniatura de la parada de pesca salada que presideix el mostrador i em demana que li tregui una foto. Manipula la balança i estira el tiquet mentre em confessa que li sap greu haver conegut la modernitat a mitges. No anirà al nou Mercat perquè es jubila. 'Jubilar ve del llatí iubilare, que és cridar d’alegria', li deixo anar, i em mira amb aquells ulls cansats que em diuen que ha estat un home que ha encaixat bé les realitats tossudes. Ja no li queda bacallà i apura els darrers seitons en vinagre, que treuen el cap com si demanessin socors. I és llavors quan penso que la vida és una fugida endavant."

“Hi ha una ala del Mercat que fa temps que s’ha traslladat. Passo pel passadís més amagat i trobo un cartell ben cridaner enganxat en una de les balances que s’han desempallegat de l’olor a peix a cops d’absència. ‘Tancat per jubilació’. La paret del darrere llueix un adhesiu modern i lluminós que es felicita pels cent anys de vida del referent de la venda al detall de la ciutat. La imatge té força i disparo. M’hi entretinc i estudio tots els angles possibles, però acabo descartant l’escena per coherència: no m’agraden les fotografies sense ànima. Marxo arrossegant una certa decepció. I és llavors quan me’l trobo.
Pateixo una timidesa estranya. Amb el temps he descobert que m’ataca quan detecto que algú o alguna cosa em despullarà l’interior sense que me n’adoni. M’acosto a la parada fent veure que hi he caigut per casualitat mentre visiono les fotos decadents que testimonien el que hi ha uns pocs metres més enllà. No hi poso els ulls però esmolo les oïdes. ‘Els indesitjables sempre s’ajunten’, diu un home abillat amb una granota blava. El venedor assenteix, perquè veig que la gorra negra que duu posada es balanceja de nord a sud. Ràpidament recupera la seva posició al mostrador i es disposa a atendre una clienta que el primer que fa es preguntar-li per la dona.
Segueixo fent el murri i només per un instant penso que sóc invisible. I és llavors quan em veu. ‘Et puc ajudar?’, em pregunta sense aixecar la mirada del pot d’olives farcides que desenrosca amb cura mentre escolta els comentaris buits de la clienta. Li explico les meves intencions però de seguida detecto que no em creu. ‘Per quin diari, dius? Què vols saber, exactament? Els de davant també tanquen, saps? Una foto?’. I és llavors quan, de cop i volta, la timidesa passa a la seva teulada. És infal·lible: quan algú se sent intimidat es refugia en la paraula. Em descriu amb tot detall la rèplica en miniatura de la parada de pesca salada que presideix el mostrador i em demana que li tregui una foto. Manipula la balança i estira el tiquet mentre em confessa que li sap greu haver conegut la modernitat a mitges. No anirà al nou Mercat perquè es jubila.
‘Jubilar ve del llatí iubilare, que és cridar d’alegria’, li deixo anar, i em mira amb aquells ulls cansats que em diuen que ha estat un home que ha encaixat bé les realitats tossudes. Ja no li queda bacallà i apura els darrers seitons en vinagre, que treuen el cap com si demanessin socors. I és llavors quan penso que la vida és una fugida endavant.”

"Hi entro però m’aturo de cop. Una guspira m’enlluerna i temo que el foc em calcini el serrell, llarg com el tinc. Quan em recupero de l’ensurt veig que dos homes estan soldant una estructura enfilats al capdamunt d’una parada que no té més que ossos. Reprenc la marxa i als pocs segons un altre operari creua pel meu davant empenyent un carretó. Passeja un feix de cables negres que se li han enroscat al braç per diluir els sotracs d’un caminar atropellat. Cascos blancs i armilles reflectants ballen en aquell formiguer humà on tothom té feina i sap clarament de quina naturalesa. El Mercat és un ésser viu que es comença a engreixar. El seu casc és blau però el que em crida l’atenció és el seu posat tranquil enmig d’aquella voràgine ordenada. ‘Més a la dreta, una mica més a la dreta’. I com si les paraules fessin màgia pel simple fet de ser dites amb energia i concisió, el rètol que té just al davant avança uns centímetres, pràcticament imperceptibles per les mirades poc entrenades. ‘A la meva dreta, no a la teva’. I el truc es perfecciona quan el to de veu s’eleva i se’l percep un pèl més crispat. El rètol, blau com el casc que ella duu posat, desfà el recorregut anterior i es desplaça en sentit contrari fins a trobar el punt exacte que ja no abandonarà en vés a saber quants anys. Aprofito aquella pausa per acostar-m’hi, i ho faig amb una picada d’ullet a l’operari invisible que ja deu haver iniciat una nova tasca. Potser no li interessa, però li explico la meva dislèxia de primer grau que va acabar amb la paciència de la meva professora d’autoescola i que va fer les delícies de l’examinador de Trànsit. Quan em deia que girés a la dreta me n’anava cap a l’esquerra, i a l’inrevés, i així vam estar la mitja hora més llarga de la meva vida. Em va suspendre, sí, però perquè gairebé m’estampo contra el cotxe del davant quan vaig aparcar sense que m’ho demanessin. ‘Señorita, le he dicho que parara, no que estacionara’. Vaig deduir que el viatge improvisat li havia agradat. Encara ara, de tant en tant, he de notar la mà abans de decidir que un gest va cap a un costat o cap a l’altre. S’ho mira tot al detall mig amagada en el que serà el futur mostrador de la seva nova parada. S’ho mira i remira amagada darrere d’unes ulleres que sembla que li van petites amb tanta esperança acumulada als ulls. Supervisa les obres amb una precisió de cirurgià. ‘No és que no hi confiï, eh’. I ho sé, el que passa és que no es vol perdre cap instant d’una etapa que neix just en aquest instant, com els pares primerencs que tot ho enregistren, que tot ho han de tenir sota control. Al fons s’intueix una llum blava, hipnòtica."

“Hi entro però m’aturo de cop. Una guspira m’enlluerna i temo que el foc em calcini el serrell, llarg com el tinc. Quan em recupero de l’ensurt veig que dos homes estan soldant una estructura enfilats al capdamunt d’una parada que no té més que ossos. Reprenc la marxa i als pocs segons un altre operari creua pel meu davant empenyent un carretó. Passeja un feix de cables negres que se li han enroscat al braç per diluir els sotracs d’un caminar atropellat. Cascos blancs i armilles reflectants ballen en aquell formiguer humà on tothom té feina i sap clarament de quina naturalesa. El Mercat és un ésser viu que es comença a engreixar.
El seu casc és blau però el que em crida l’atenció és el seu posat tranquil enmig d’aquella voràgine ordenada. ‘Més a la dreta, una mica més a la dreta’. I com si les paraules fessin màgia pel simple fet de ser dites amb energia i concisió, el rètol que té just al davant avança uns centímetres, pràcticament imperceptibles per les mirades poc entrenades. ‘A la meva dreta, no a la teva’. I el truc es perfecciona quan el to de veu s’eleva i se’l percep un pèl més crispat. El rètol, blau com el casc que ella duu posat, desfà el recorregut anterior i es desplaça en sentit contrari fins a trobar el punt exacte que ja no abandonarà en vés a saber quants anys.
Aprofito aquella pausa per acostar-m’hi, i ho faig amb una picada d’ullet a l’operari invisible que ja deu haver iniciat una nova tasca. Potser no li interessa, però li explico la meva dislèxia de primer grau que va acabar amb la paciència de la meva professora d’autoescola i que va fer les delícies de l’examinador de Trànsit. Quan em deia que girés a la dreta me n’anava cap a l’esquerra, i a l’inrevés, i així vam estar la mitja hora més llarga de la meva vida. Em va suspendre, sí, però perquè gairebé m’estampo contra el cotxe del davant quan vaig aparcar sense que m’ho demanessin. ‘Señorita, le he dicho que parara, no que estacionara’. Vaig deduir que el viatge improvisat li havia agradat. Encara ara, de tant en tant, he de notar la mà abans de decidir que un gest va cap a un costat o cap a l’altre.
S’ho mira tot al detall mig amagada en el que serà el futur mostrador de la seva nova parada. S’ho mira i remira amagada darrere d’unes ulleres que sembla que li van petites amb tanta esperança acumulada als ulls. Supervisa les obres amb una precisió de cirurgià. ‘No és que no hi confiï, eh’. I ho sé, el que passa és que no es vol perdre cap instant d’una etapa que neix just en aquest instant, com els pares primerencs que tot ho enregistren, que tot ho han de tenir sota control. Al fons s’intueix una llum blava, hipnòtica.”

Imatges i textos: Laura Casas (@laury_winslow a IG)
Entradeta: Rosa Comes