img_0631

Elena Gavaldà: “El que vull transmetre és una visió desconeguda o invisible”

La Fotògrafa Convidada de setembre dedicarà la seva sèrie a les festes

Nascuda el 1989 a Tarragona, l’Elena Gavaldà és actualment la responsable de comunicació i producció del Club dels Tarraconins. Una de les seves principals aficions és la fotografia castellera, però, a més, es declara una “serièfila” convençuda: “M’encanten les sèries de ficció. He perdut el compte de quantes n’he vist. El mes de setembre és molt important per un “serièfil”; són les setmanes en que més pilots es presenten i també en què tornen a emetre la majoria de sèries.”

L’Elena, doncs, aquests dies té molta feina, perquè en un mes, a plaça i a la pantalla, s’intensifica notablement l’activitat de les seves dues passions, sense comptar que, a més, ben aviat donarà suport en comunicació al Concurs de Castells i s’enfaixarà per treure els Nanos Vells i acompanyar la seva colla castellera, la de Sant Pere i Sant Pau.

Per tot això (i per si no està ja prou enredada…), hem demanat a l’Elena que aquest mes de setembre ens mostri la seva visió de les festes com a Fotògrafa Convidada a les xarxes de Tarragona Cultura. Us animem a llegir l’entrevista que li hem fet per saber quin tipus de fotografia fa i quins interessos té…

Quins llocs de Tarragona i del territori recomanaries per anar a fer-hi bones fotos? Per què?

La veritat és que no em motiven els llocs ni els paisatges. M’agrada que a les fotografies hi apareguin persones en situacions més o menys quotidianes, naturals i “robar” aquells moments. Si els he de posar en algun lloc, triaria el Bosc de la Marquesa a la caiguda del sol, quan els últims rajos es colen entre les branques.

Com i quan va néixer la teva afició per la fotografia?

Arran d’anar a cobrir les diades castelleres, ara farà tres o any anys, vaig haver de complementar-ho amb les clàssiques fotografies de l’aleta. Poc a poc la càmera va anar guanyant pes i es convertia en una manera més entretinguda d’ocupar les dues o tres hores que durava la diada.

Com definiries el teu estil fotogràfic?

Suposo que el meu estil està més a prop del periodisme que no de la fotografia artística. No em sento segura a l’hora de fer fotografies pensades o posades. Crec que trec molt millor resultat quan sóc capaç de passar desapercebuda i captar moments inesperats i naturals.

img_1142

Quins temes t’agrada tractar en les teves imatges? Què hi busques transmetre?

Els castells ocupen la majoria de les meves publicacions. Però m’encanta retratar la festa tarragonina, els carnavals, algun concert, alguna festa gastronòmica… El que vull transmetre és una visió desconeguda o invisible; ser capaç de plasmar sensacions i detalls que, estant en aquell mateix lloc en aquell mateix moment, no hagis pogut veure.

En general, la fotografia t’ha fet canviar el punt de vista cap a la realitat? Mires d’una altra manera?

No crec. Potser sovint penses: “Tant de bo tingués la càmera aquí, això hagués sigut una molt bona foto…”

Abans de fer una foto, tens clar com l’has de fer? Quin tant per cent hi ha d’atzar i quin tant per cent hi ha de voluntat?

En el meu cas diria que un 95 % d’atzar. No tinc fotos bones si no passen moments bons davant meu. Un cas que reflecteix molt bé la meva manera de treballar és la –famosa– fotografia del petó dels Xiquets de Tarragona al folre. Encara hi ha gent que se m’acosta i em diu que jo era conscient del que anava a passar, que els coneixia i sabia que s’anaven a donar el petó, que si no, era impossible que hagués enganxat aquell moment.

I és completament al revés; recordo estar fotografiant com la canalla s’abraçava després de descarregar el castell i com hi havia 7 o 8 càmeres intentant captar aquell moment. Veient que era massa complicat, vaig decidir apartar-me i buscar reaccions al folre, que s’estava desmuntant. Va ser llavors quan, a través de l’objectiu, vaig veure que dos persones s’apropaven i vaig disparar. Quan vaig veure el petó vaig mirar de pressa si l’havia enxampat bé. Recordo anar rondant per la pinya dels matalassers ensenyant la foto, preguntant qui eren per saber si els feia res que publiqués la fotografia.

Què diries que fa que una foto ens atrapi, segons el teu entendre?

Ha de ser diferent al que haguem vist i sobretot que ens expliqui una història o un sentiment. Per mi les bones fotografies són les que em fan pensar en les circumstàncies que envolten aquell moment; què devia passar, com es devia sentir la persona…

img_1781

Recordes la teva primera foto “bona”, la primera foto de la qual vas estar plenament satisfeta? Com era?

Sí, va ser per Sant Magí 2015, una foto on apareixen els segons del nou de vuit de la Jove de Tarragona i entre ells l’Aleix Bordas, actual cap de colla dels liles, en una posició molt desfigurada i amb una expressió de lluita brutal. Aquella foto, i en general aquella diada, em va donar molta confiança; per primer cop em sentia molt orgullosa de la meva fotografia.

Quan vas entrar a Instagram? Com vas conèixer l’aplicació?

Farà uns quatre anys, recordo que algun amic la tenia i em vaig animar a descarregar-la. Els primers anys la utilitzava només per compartir fotografies personals, sobretot del meu gat i de menjar (contingut Instagram per excel·lència). L’últim any he anat explotant-lo molt més amb fotografies fetes amb la càmera professional.

I què creus que fa que una foto “triomfi” a Instagram? Què té de bo i de no tan bo aquesta xarxa social?

He vist fotografies genials que tenien 50 likes i fotografies mediocres tenir-ne 3.000. Però això és sempre subjectiu; al final és l’ull de cadascú qui determina si una fotografia és o no bona.

Instagram –o els usuaris d’Instagram– no premien la qualitat de la fotografia. En la majoria dels casos, els usuaris que tenen molts seguidors –els que no són personatges públics– solen dedicar hores al dia a fer follows massius, donar likes a dojo i establir relacions de reconeixement mutu i ensabonament constant. N’hi ha d’altres que directament paguen a una aplicació per aconseguir 7.000 seguidors en un dia, perfils falsos. Els més afortunats han descobert la fórmula de la Coca-Cola i han aconseguit fama i reconeixement amb fotografies originals que han sabut enganxar a la gent.

Però el més reprotxable d’Instagram és la seva política sexista. Les dones s’han convertit encara més en objecte de crítiques. Sigui per la seva sensualitat o per no encaixar en els estàndards. O en el pitjor dels casos, mares sent denunciades per donar el pit en una fotografia o vídeo.

Digue’ns 5 usuaris de la xarxa que no ens hem de perdre i per què.

Marc Serarols (@seracatbcn) és el mestre dels “robats”. Tant a les places castelleres com als carrers de totes les ciutats que visita, sap captar l’essència de les persones i el seu tractament de color és únic i espectacular.

Salvador Banyo (@s_banyo), català establert a Paris, que ha documentat fotogràficament realitats com la migració massiva des de Calais (França) en camions fins a Gran Bretanya. Publica poc, però cada fotografia explica una història que poques vegades veiem a Instagram.

Emilio Barruz (@barruz) és el més atrevit a l’hora de fotografiar els castells. Detalls, ombres i una foscor amable en totes les seves imatges. Completa la seva galeria amb els seus viatges i família.

Neus Brinquis (@neeus_) dubto que tingui més de 20 anys i la vaig “conèixer” per Instagram fa unes setmanes. La seva galeria, plena de fotos castelleres, és brillant i motivadora.

Aida Collado (@aida_collado_fotografia), una altra de les joves fotògrafes castelleres a les quals s’ha de seguir sí o sí. Retrats i expressions a dojo.

Instagram t’ha servit des d’un punt de vista professional? Per a què?

Tot i la rajada que he fotut d’Instagram, per mi ha tingut una molt bona utilitat. Em demanen sessions, cobertura d’esdeveniments i fins i tot fotografia de producte!

Com valores la gran afició que actualment hi ha per la fotografia? La veus positiva o no?

Sempre és positiva. Potser, si només et fixes en la quantitat no ho veuràs, però d’entre tota la palla que hi pot haver, hi haurà alguna cosa que destacarà i serà molt bona. Cal quedar-nos amb això.

Ens podries avançar el tema que tractaràs en la sèrie per a Tarragona Cultura?

Doncs em toca Santa Tecla, quin honor! Hi haurà castells, hi haurà expressions, hi haurà festa en estat pur… o això espero! Desitgeu-me sort.

retrat-a-utilitzar

Sort, Elena! Tot i que estem convençuts que no et caldrà, perquè de ben segur que surt una sèrie espectacular! Gràcies per col·laborar amb nosaltres!

Entrevista: Rosa Comes
Imatges: Elena Gavaldà (@elenagavalda a Instagram)

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>