Desconstrucció de l’exili

El CA Tarragona Centre d’Art ha escollit l’artista francomarroquina Bouchra Khalili per produir la seva primera exposició. “Wet Feet” és un conjunt dels treballs realitzats per l’artista en els darrers anys amb l’exili com a denominador comú. El títol fa referència a la política de “peus mullats, peus secs”, una llei que permet als immigrants cubans sol·licitar asil polític als Estats Units només si arriben a trepitjar territori nord-americà. La mostra es pot visitar fins al 29 de juliol al Tinglado 2 i la mateixa artista ens n’ha comentat els aspectes més destacats.

El visitant és rebut per la sèrie The constellations, vuit recorreguts sobre un fons de color blau, que remet tant al cel com al mar i que, a primer cop d’ull, poden semblar rutes imaginàries. En veritat, són la metàfora dels llargs periples que han realitzat vuit persones diferents i que posteriorment podrem conèixer en detall.

“La narrativa que he intentat construir per a aquesta exposició pretén submergir el públic en un espai peculiar, que no és estable. L’exposició comença amb un seguit de constel·lacions que permeten situar-te en un espai que no té cap punt de referència, com el mar o el cel. Començar la mostra amb un seguit de constel·lacions era una forma de navegar”.

Quan deixem les constel·lacions ens trobem amb The Maping Journey Project, una curosa reproducció videogràfica dels itineraris abans insinuats. El que en la primera sala adquiria una dimensió gairebé onírica ara és realitat: vuit persones expliquen els seus llargs exilis, en molts casos des d’Àfrica i Àsia, cap a Europa, passant per multitud de països i patint enganys o vicissituds de diferents tipus. El visitant escolta la descripció sense artificis dels protagonistes mentre veu, simplement, un mapa del món sobre el qual es representa l’itinerari viscut.

“Des del meu punt de vista, mirar aquestes persones com a víctimes és el pitjor que els podem fer. Si mirem els vídeos atentament, veurem que no hi ha cap tipus de dramatisme. Són imatges molt tranquil·les. De fet, ells són herois, no pas víctimes. Ells viuen en indrets molt difícils, però tenen un objectiu clar. S’ha de ser molt fort per aconseguir-ho i no tothom és capaç de fer-ho.”

La següent parada és el conjunt de fotografies que dóna títol a l’exposició. Es tracta d’un conjunt de tot tipus d’embarcacions i contenidors, visiblement velles i inservibles, i que ens remeten a una idea de naufragi.

“Aquestes imatges ensenyen uns detalls molt concrets, majoritàriament amagats. La meva aproximació barreja la metonímia i la metàfora. A través de la metonímia fas referència a alguna cosa més gran del que estàs ensenyant. Per exemple, la fotografia que en certa manera obre l’exposició mostra la planxa metàl·lica d’un contenidor partida per la meitat, i fa referència a totes les vides que s’han trencat travessant el mar per arribar als Estats Units. I també fa referència a les fronteres.”

El recorregut s’acaba amb la instal·lació Circle Line, nom amb què es coneixen les rutes turístiques amb vaixell al voltant de Nova York. El visitant veu tres pantalles i en una d’elles es veuen, precisament, imatges de la gran capital financera mundial, mentre en les altres dues es pot seguir, recreant un diàleg, les preguntes que han de contestar les persones que demanen la targeta de residència als Estats Units i les respostes d’un immigrant clandestí decebut. Tot plegat, amb la banda sonora pomposa de la cerimònia de benvinguda de 425 nous ciutadans nord-americans.

“És un diàleg entre l’Estat, amb la seva absurditat i burocràcia, i una vida clandestina. I és important veure quin discurs genera una persona que viu en la clandestinitat. És un diàleg real, però absurd, entre un representant de l’Estat i algú que reflexiona sobre la seva pròpia vida i estatus d’il·legalitat.”

El CA Tarragona Centre d’Art ha organitzat diferents activitats paral·leles a l’exposició, així com visites guiades gratuïtes per a tota la ciutadania. Podeu consultar-ne els detalls a la seva pàgina web.