Entrevistar Nani Blasco és una tasca complicada per al periodista. I ho és no perquè sigui difícil de localitzar o ofereixi un tracte difícil. Tot al contrari, és un exemple de predisposició. Passa que als seus quaranta-dos anys és l’home polifacètic per excel·lència, omnipresent en una gran majoria de saraus culturals, i és gairebé impossible poder condensar en un conversa d’una llargada raonable tots els seus vessants. Però la vida està plena de reptes i amb motiu de la seva col·laboració al darrer número del butlletí Fan de TGN hem intentat repassar els seus projectes actuals i la seva trajectòria.

Què fa algú diplomat en empresarials i que dirigia una empresa de transports amb vint treballadors en el camp de la gestió cultural?

De ben jove ja escrivia i estava embarcat en històries culturals, mentre que a l’estiu treballava a l’empresa familiar. Vaig començar a estudiar filosofia ,però em vaig passar a estudiar empresarials com volia la família i fins als trenta anys treballava en el negoci dels pares. En el moment que el meu pare es jubila i tinc pista lliure començo a dedicar-me al que volia, la gestió cultural.

Recentment t’has incorporat a l’equip gestor de la Cooperativa Obrera i el Teatre El Magatzem. Quines novetats hi trobarem?

Hem volgut començar una nova etapa però respectant les essències d’una institució centenària. Fins ara El Magatzem s’havia caracteritzat per tocar-ho gairebé tot i ara volem que el teatre en sigui un dels eixos principals. En primer lloc, dins de la programació professional, especialitzant-nos en el teatre de text, el petit teatre musical i el teatre infantil. D’altra banda, també estem potenciant l’escola de teatre, amb la fita a llarg termini de ser el centre de referència de les comarques tarragonines i aconseguir tenir titulacions homologades per l’Institut del Teatre. En qualsevol cas, no deixarem de fer la nostra tasca associativa.

Des del col·lectiu Künstainer, del qual formes part, ja fa anys que doneu vida a l’Estació Creactiva a l’estació d’autobusos i ara engegueu diferents projectes en col·laboració amb El Teler de Llum. Com definiries el vostre paper en les arts visuals?

Sempre hem intentat apropar l’art a la ciutadania i fer-ho amb una voluntat social, agafant la veu i la mirada de la gent, de manera que també participin en l’obra o en el seu procés de creació. Per exemple, a l’estació d’autobusos evitem allò de l’artista paracaigudista, que deixa la seva obra que ja tenia feta prèviament. Portem l’artista a l’espai, fem que en conegui l’ambient i que elabori una obra expressament per a aquell indret. Transmissions, el projecte que estem fent ara amb El Teler de Llum, va més enllà perquè ens permet la identificació de les obres amb un col·lectiu concret.

Ets un dels promotors de l’Associació Cultural Ariadna, que des de fa anys organitza activitats en els àmbits del còmic, la videocreació o la formació, entre d’altres. Aquesta tardor, per exemple, dueu a terme uns cursos per a joves fotògrafs a Ponent. Com va l’experiència?

A Ariadna és precisament on vaig començar a fer algunes d’aquestes activitats des d’un punt de vista amateur i que després s’han anat professionalitzant. Vam fer començar fent activitats de caire més clàssic fins que ara fa uns anys vam optar per donar un tomb més social als nostres projectes. Estàvem cansats de topar-nos amb el sentit tòpic de la cultura. Allò de fer un cicle, que la gent vingui i trobar-nos immersos en un cercle tancat. En aquest camí fem activitats com la que estem fent ara, uns cursos de fotografia a Torreforta però que tenen com a tema els joves, el barri i la ciutat. Les sessions les imparteixen la Cristina Aguilar, l’Alba Rodríguez i jo mateix i parlem de la imatge des de diferents punts de vista.

L’àmbit de la formació no és nou per a tu. Durant anys has treballat com a professor de vídeo al Centre d’Estudis de la Imatge. Com és l’experiència d’ensenyar?

Complexa! Vaig haver d’investigar i enfrontar-me amb gent que en sabia molt més que jo des d’un punt de vista teòric. Era un repte diari. En certa manera també va ser una escola d’aprofundiment per a mi. I després també ha estat fantàstic poder treballar professionalment amb gent que jo havia format un temps abans.

Fa molts anys que et dediques a la gestió cultural, en àmbits com les lletres, el còmic o la música. Què és el més difícil d’aquesta feina?

Potser trobar un punt d’equilibri entre tirar endavant un projecte que personalment em motivi i, alhora, tenir en compte que s’ajusti amb allò que la societat necessita i demanda. Recordo com fa molts anys tiràvem endavant qualsevol projecte per aconseguir una subvenció, sense que necessàriament fos coherent amb el que ja estàvem fent. Passa molt en el món de la cultura que treballem per dèries sense tenir en compte el que pensen els altres. Pel que fa a la meva feina, crec que tinc sensibilitat per agafar projectes artístics i transformar-los en projectes reals. De vegades un artista està en el seu món creatiu, que és molt bo, i jo intento connectar-lo amb la societat per, per exemple, fer-lo viable econòmicament. Crec que sé acompanyar les dues parts, l’artista i el públic, per apropar-se.

Si haguessis d’escollir entre el cinema i el còmic, amb què et quedaries?

Escullo tots dos. No cauré en aquesta trampa (riu). Llegeixo còmics des de petit, vaig estar vinculat a la Setmana del Còmic i ara m’he especialitzat en còmics històrics, especialment de temàtica romana. D’altra banda, el cinema és un dels èxtasis de la cultura, una de les icones del segle XX. Són dos amors diferents i, com que permeten la poligàmia, intentem mantenir-los tots dos.

Conjuntament amb en Carles Uriarte encapçaleu Romescu Productions, l’empresa amb la qual feu vídeos corporatius o de casaments. Es pot fer cultura en un vídeo d’aquestes característiques?

No sé si es fa cultura, però sí que s’hi poden explicar històries molt maques. En el cas dels casaments, històries felices d’un dia de festa que intentem explicar amb una emocionalitat diferent. Som apassionats de la nostra feina i no ens n’hem amagat mai. És un món molt estigmatitzat, per allò de “bodas, bautizos y comuniones”, però és de les poques vegades que la gent està disposada a pagar un videocreador.

Jordi Suriñach

Etiquetes: