Una visita a Casa Corderet

Marc Pons ens explica detalls sobre la botiga més antiga de Catalunya i, probablement, d'Europa

L’Antiga Casa Corderet, situada al carrer de la Merceria, és la botiga més antiga de Tarragona i de Catalunya. El 17 de setembre de 1751 iniciava la seva singladura i, des de llavors, durant 267 anys, ha obert ininterrompudament les portes a la seva clientela. Amb fred, amb calor, amb pluja, amb vent o amb llamps i trons. En temps de pau o en temps de guerra. Quasi tres segles de presència ininterrompuda que explica un tros de la història de la ciutat: la transformació del model comercial medieval al de l’Antic Regim: de l’obrador a la botiga.

267 anys en el millor dels casos. La pedra fundacional, adossada a la paret lateral de la casa (carrer Sant Pere d’Estuves) apunta que l’activitat de Casa Corderet podria remuntar a l’any 1631. De confirmar-se aquest extrem (cal un estudi que ho documenti), Casa Corderet es convertiria en la segona botiga més antiga d’Europa, i quasi que assoliria l’antiguitat de la Farmàcia de Santa Maria Novella, de Florència, inaugurada el 1621. No obstant això, en benefici de Casa Corderet, cal dir que aquesta farmàcia actualment opera més com un espai museïtzat que com un comerç convencional.

Xavier Pagès, propietari de Casa Corderet, durant la visita guiada d’Històries Amagades

Quan Casa Corderet va obrir les seves portes (1751), Tarragona començava a recuperar el pols econòmic anterior a la Guerra de Successió (1705-1714). Però continuava sent aquella petita ciutat que havia estat durant tota l’Edat Mitjana. Amb poc més de 6.000 habitants i reclosa dins el perímetre murallat que avui coneixem com la Part Alta presentava un paisatge social molt particular: Tarragona era la capital eclesiàstica de Catalunya i era plaça militar de primer ordre. La cúria arxidiocesana i la classe aristocràtica tenia un paper molt rellevant en aquell escenari.

Aquesta idea és molt important, perquè explica el sorgiment i l’existència no tan sols de la Casa Corderet, sinó també la de tots els comerços veïns. El carrer de la Merceria unia el Castell del Patriarca (la seu arquebisbal) amb el carrer Major (el principal eix viari de la ciutat) i, en aquell trànsit del model obrador a botiga-obrador i a, exclusivament, botiga, seria convertit en l’aparador dels productes sumptuaris: cereries, fideuers o botigues d’indianes. L’any 1751, la cera era el sistema d’enllumenat de les classes privilegiades. Les classes humils, en canvi, s’enllumenaven amb l’oli.

Casa Corderet va ser durant la segona meitat de la centúria del 1700 i bona part de la del 1800, el principal proveïdor de l’Arquebisbat. Però això no vol dir que la cúria arxidiocesana, les classes aristocràtiques (que es concentraven als carrers dels Cavallers i d’en Granada), o els comerciants rics del carrer Major fossin els únics clients de Casa Corderet. Les classes populars celebraven les dates assenyalades del calendari pasqual il·luminant les seves cases amb cera. I acudien a les grans manifestacions religioses proveïts de llum de cera. En ambdós casos es proveïen a Casa Corderet.

Tres quarts del mateix passava amb els altres comerços de luxe del carrer Merceria. En la mateixa època, sota les voltes, a l’angle format per Merceria i Pare Iglesias, va ser creada la Casa Llima, que es dedicava a la venda d’indianes. Aquest producte, destinat al consum de les classes privilegiades, era roba de cotó estampada amb una complexa tècnica industrial de dibuix. A diferència de Casa Corderet, els Llima no tenien taller i adquirien el producte a la fàbrica (a Barcelona o a Reus) i, per tant, representaven un model de comerç d’intermediació que havia prescindit de l’obrador propi.

A l’altre extrem de les voltes, a l’angle format per Merceria i les escales de la Catedral, també en la mateixa època, va ser creada la Casa Petit, que es dedicava a la venda de fideus, galets i cordons (espaguetis catalans). Productes destinats, també, a les classes privilegiades. Això explica la tradicional relació entre els galets i l’escudella de Nadal. Els Petit no van renunciar a elaborar el seu propi producte però, a diferencia de Casa Corderet, no en l’espai contigu a la botiga, sinó en un molí proper al riu, que convertia el gra en farina i en pasta. De la que es posa a l’escudella i de la que es posa al calaix

Text: Marc Pons, conductor de la visita guiada que es va realitzar en el marc d’Històries Amagades el 13 de gener de 2019
Imatges: Jordi Abelló – Museu d’Història de Tarragona

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>