“Una bona foto no t’ha de deixar indiferent”

Fa poques setmanes David Oliete (Tarragona, 1986) ja era protagonista d’aquest blog quan ens fèiem ressò de l’èxit de les seves fotografies del Concurs de Castells. Aquest mes de juny els seguidors de Tarragona Cultura podran gaudir, a través d’Instagram i d’altres xarxes socials de T/Cultura, del particular punt de vista d’aquest jove llicenciat en Publicitat, amant de la fotografia i del món audiovisual, que ens mostrarà, en cinc imatges, què és el que li agrada més de la cultura.

Què és per a tu una bona fotografia?

Una bona foto és aquella que et mou alguna cosa, que et fa reaccionar. I pot ser qualsevol tipus de fotografia, un retrat, abstracte, paisatgística… Si mires una foto i no sents res o no et fa pensar en res, per a mi, més enllà que estigui ben o mal feta tècnicament, no és una bona foto. Una bona foto no t’ha de deixar indiferent.

Ets molt jove, però ja fa anys que podem veure les teves imatges. D’on et ve aquesta fal·lera per la fotografia?

Pot sonar una mica tòpic, però em ve de família. Tinc records del meu avi, que en les celebracions familiars anava sempre amb la càmera de fotos. La meva mare, que també fa fotografies molt bones, va continuar amb l’afició i després vaig venir jo. La meva primera càmera va ser una compacta amb carret, que crec que me la van regalar en un aniversari. La primera càmera rèflex me la vaig comprar quan ja feia la carrera.

Fa poques setmanes en aquest blog escrivíem sobre l’enorme popularitat que havien adquirit les teves fotografies del darrer Concurs de Castells. Ara que el tema s’ha refredat una mica, n’has tret alguna conclusió?

Ni jo ni els castells crec que encara no som massa conscients de fins a on han arribat aquestes fotos. Encara avui rebo peticions de gent interessant-se per les fotografies o el Concurs. Òbviament mai m’hagués imaginat un impacte així, a nivell mundial, però és molt bonic veure, més enllà de les fotos, com la gent parla amb tant entusiasme dels castells.

De fet, l’interès pels castells i la cultura popular no és pas nou. L’any 2006 ja vas guanyar el primer premi del concurs Santa Tecla Digital que organitza l’Agrupació Fotogràfica de Tarragona. Per què t’interessa aquest àmbit?

No tinc camisa de cap colla i de petit veia els castells, però tampoc eren un imprescindible de les meves festes. Però va ser començar a fer fotos i adonar-me que els castells reuneixen un seguit de conceptes i valors preciosos, tant a nivell humà com fotogràfic. I si avui vas a una diada castellera cada vegada hi trobaràs més fotògrafs i més càmeres de vídeo. Alguna cosa hi ha d’haver! Les fotografies de castells poden ser molt expressives i t’expliquen moltes coses. I pel que fa a la cultura popular més general, també fa temps que m’interessa. Potser des del punt de vista fotògrafic la gent pensa més en els elements de foc, que potser són més agraïts, però crec que la resta d’elements tenen un punt d’empatia amb la gent, especialment amb els nens, que és molt bonic.

També t’apassiona molt la muntanya, un altre tema recurrent a la teva obra…

De petit estiuejava a Prades i, tot i que no hi vaig tan sovint com m’agradaria, intento escapar-me a la muntanya tant com puc. Aquest interès va augmentar molt arran del meu viatge al Nepal, on vaig conèixer gent que realment viu i estima la muntanya, i per a qui la muntanya és la vida. També aprecio molt la comunitat xerpa de l’Himàlaia, pel respecte que tenen a les muntanyes i per la manera que tenen de treballar.

Precisament el mes passat parlàvem de viatges amb en Carles Llop, que deia que la fotografia i viatjar acompanyats són gairebé incompatibles. Com ho fas tu, que també t’agrada molt viatjar?

Estic completament d’acord amb el Carles. La gent a qui ens agrada la fotografia tenim el problema que de vegades és complicat trobar acompanyants per a les interminables esperes per trobar la millor imatge. Per sort, la gent amb qui viatjo comparteix la passió per la fotografia o, fins i tot, viatjo sol. Personalment m’agrada la fotografia nocturna, i això et pot suposar esperar 40 minuts per fotografiar una estrella i segons amb qui vas no pots fer-ho.

Ets molt primmirat amb el tema dels drets d’imatge. Com es fa compatible aquesta exigència amb la difusió de la teva obra per Internet?

És un tema delicat i amb el qual m’he topat especialment aquestes setmanes. Quan vaig començar a fer fotos tenia dues opcions: penjar-ho a Internet amb tot el que suposa (que qualsevol persona d’arreu del món utilitzi el meu material sense que tu te n’adonis) o tenir el meu material tancat en un calaix de casa i assegurar-me que ningú el fes servir per a res. Em vaig decantar per la primera opció i sóc conscient que, per molt que vulgui evitar-ho, quan penjo alguna cosa a Internet en perdo el control. Prefereixo prendre aquest risc, però intento ser curós, per exemple, penjant només imatges de baixa resolució.

Tens una pàgina web atractiva, mantens el blog actualitzat, tens una presència activa a les xarxes socials. Aquesta activitat a Internet és avui en dia indispensable per a un fotògraf?

No. Conec molta gent que o no té pàgina web o no la té actualitzada, i que són grans fotògrafs i tenen bones feines. A mi m’agrada molt la comunicació i són eines brutals per difondre la teva obra. Segurament sense xarxes socials les meves fotografies no s’haurien vist tant, ni de bon tros. Internet té una força molt gran avui en dia i és molt interessant ser-hi.

També ets realitzador de vídeo, camp en el qual t’has dedicat professionalment gairebé amb més intensitat que la fotografia. Hi ha diferències a l’hora d’encarar un treball fotogràfic o un treball audiovisual?

Probablement la major diferència és el temps. En un projecte audiovisual el temps és molt més important, ja que requereix una gran preparació prèvia, intervenen molts més factors i has de fer un exercici de coordinació important perquè, en molts casos, treballes en equip. En canvi, un projecte fotogràfic generalment només depens de tu i, per tant, pot acabar sent un treball molt més personal.

Jordi Suriñach