Teresa Carreté Castellví (Els Guiamets, 1973) és cap d’estudis de l’Institut Campclar de Tarragona i ha estat distingida amb el III Premi Docent de l’Any.

Es tracta d’un guardó que atorga la Fundació Jordi Sierra i Fabra, en col·laboració amb l’Editorial Cruïlla, amb l’objectiu de dedicar un reconeixement públic a la feina dels mestres i professors de Catalunya.

En primer lloc, enhorabona. S’esperava el guardó?

Esperar-me’l? Si no m’hi havia presentat!

Què vol dir que no s’hi havia presentat?

Va ser una ensarronada de la gent de l’institut. Professors, personal d’administració, de neteja, alumnes… Van gravar un vídeo on explicaven qui sóc i què faig i argumentaven per què havia de guanyar el premi.

És un gest molt bonic…

Molt. Em van fer emocionar moltíssim. Sóc la responsable de convivència a l’escola i un dia em van avisar que hi havia un conflicte en una classe. Quan hi vaig arribar em van ensenyar el vídeo i em van explicar el que havien fet. Em vaig quedar en shock, però, en aquell moment, vaig sentir que ja havia guanyat amb el que havien fet per mi.

Però, finalment, va acabar guanyant el premi.

Va ser una sorpresa molt gran. Havia mirat la trajectòria de les persones guardonades en les dues primeres edicions i tenien una trajectòria molt més àmplia que la meva. Sóc cap d’estudis, però sóc interina. Va ser el mateix Jordi Sierra i Fabra qui em va trucar per dir-me que havia guanyat i que m’havien escollit per la iniciativa i per la forma com m’havien presentat els companys i els alumnes.

Quina és la seva forma de treballar perquè la tinguin tan ben considerada?

Fa cinc anys, quan vam entrar a la directiva de l’escola, vam canviar la manera de funcionar. Som un centre d’alta complexitat i vam apostar pels grups heterogenis i el treball cooperatiu. Tenir els alumnes per nivells no funcionava. Ells no estaven a gust i pels professors era un malson fer classe en segons quins grups.

Així és com funcionen a molts centres…

Efectivament, no hem inventat res. Jo vaig ser alumna d’escola rural i la meva mestra ja aplicava amb mi moltes d’aquestes tècniques. L’important és fer que la gent se senti bé, que s’estimi l’institut. Els alumnes han d’estudiar, però el més important és que siguin persones. Al centre tenim moltes ètnies diferents, amb particularitats i cultures pròpies; per això, la convivència entre totes elles és el pilar més important. No hem aconseguit la panacea, però seguirem lluitant per millorar.

Què els hi falta perquè sigui la panacea?

Evidentment recursos, però també que la gent que hi ha al capdavant vingui i vegi el que es fa. Al nostre institut i a molts altres. Els alumnes veuen que són de segona i amb petits gestos, com ara venir a veure què fan, de tant en tant, la sensació de satisfacció milloraria encara molt més.

Què canviaria del sistema educatiu?

Cal un pacte general d’educació i que tothom vagi a la una. L’ensenyament necessita temps. Temps per inventar, per aplicar i analitzar. Si cada vegada que hi ha canvis polítics es canvien els mètodes i els sistemes, no s’arribarà enlloc.

L’acte de lliurament del guardó tindrà lloc el dimecres 29 de maig al Centre Cultural de la Fundació Jordi Sierra i Fabra, a Barcelona, i a l’Institut Campclar ja es comencen a organitzar per poder acompanyar en massivament a la Teresa.

Text: Laia Díaz
Fotografia: Pere Ferré/Diari de Tarragona

Etiquetes: , , , ,