“Tarraco Viva busca realment la transmissió de coneixement”

La força de Tarraco Viva crida l’atenció a cada vegada més periodistes, bloguers i professionals del sector, atrets per la singularitat del Festival. Aquest és el cas, per exemple, de Cafès de Patrimoni, una iniciativa col·lectiva que agrupa professionals de la matèria per reflexionar sobre diferents qüestions d’aquest camp. Aquest cap de setmana una quinzena d’integrants del col·lectiu han gaudit de Tarraco Viva i hem aprofitat la seva visita per parlar amb els tres coordinadors de Cafès de Patrimoni: Vàngelis Villar, Carme Rodríguez i Dani Gutiérrez.

Què és exactament Cafès de Patrimoni i qui en formeu part?

Vàngelis Villar: Cafès de Patrimoni és una iniciativa que intenta crear trobades entre professionals per parlar de patrimoni de manera informal. Nosaltres tres liderem el projecte, però acompanyats d’un ampli col·lectiu.

Carme Rodríguez: Tot plegat ho complementem amb una plataforma digital que es converteix en un espai d’opinió per debatre els temes que proposem trimestralment. En aquests moments, per exemple, estem parlant de patrimoni immaterial.

En moltes ocasions reivindiqueu la figura del gestor cultural, del professional que hi ha darrere de les iniciatives. Quin ha de ser el paper d’aquest gestor?

Dani Gutiérrez: Hi ha tantes maneres d’entendre aquest paper com gestors hi hagi. És una figura tan àmplia i transversal! Des de Cafès de Patrimoni pretenem crear un espai de trobada per reflexionar sobre aquest marc: què fem, cap a on anem, com s’haurien de plantejar les coses… Han sorgit debats molt interessants, com el paper de l’administració, el rol de l’empresa privada, les organitzacions territorials…

Cafès de Patrimoni va néixer a les xarxes. Durant aquest temps heu parlat constantment de la relació entre cultura i noves tecnologies, tant com a espai de difusió com també com a vehicle de creació. Quin paper juga avui en dia el món 2.0?

VV: Cafès de Patrimoni és un bon exemple de com una iniciativa que neix a les xarxes té sentit quan es transmet a la vida real. Si aquest col·lectiu que es comunica via blog i twitter queda un dia, es desvirtualitza i crea una comunitat.

CR: El procés digital genera una participació virtual que, en el cas de Cafès de Patrimoni, també es transforma en una participació presencial, un espai en què el professional se sent a gust i pot expressar lliurement la seva opinió. Per això són molt importants les visites al territori, per veure in situ les problemàtiques i particularitats reals de cada cas.

DG: El nostre discurs va molt en la línia que un museu no és un element en ell mateix, sinó que forma part d’un context i un territori. Són les persones les que fan possible cada recurs cultural.

Aquest cap de setmana heu visitat Tarraco Viva i, de fet, alguns de vosaltres sou veterans del Festival. Què és el que més us agrada del Festival i el que menys?

CR: Vull destacar la implicació de l’equip organitzatiu, tant per allò bo com per allò dolent. Es creuen moltíssim el projecte i el viuen amb gran passió. D’altra banda, tot i que és difícil de valorar-ho amb detall des de fora, sembla que el pes del Festival recau fonamentalment en només tres o quatre persones, amb tot el que això comporta.

DG: Com a producte, Tarraco Viva és fantàstic, i per això se’l reconeix des dels àmbits nacional, estatal i, fins i tot, europeu. El Festival és molt diferent del que entenem habitualment com a fires temàtiques historiades. Realment va a buscar la transmissió de coneixement i d’aquí es deriven altres components culturals, educatius, econòmics… És un model molt vàlid.

Els responsables de Tarraco Viva parlen obertament que el Festival ha de ser un pol d’atracció turístic per a la ciutat. Quins han de ser els límits en aquesta relació entre turisme i cultura?

CR: Precisament d’aquest tema n’hem parlat molt. Si aquesta relació tan estreta amb el Patronat Municipal de Turisme és per mantenir un turisme sostenible, per mi, encantada. És un exemple bastant genuí, perquè malauradament moltes vegades l’objectiu turístic i econòmic acaba desvirtuant l’objectiu cultural.

DG: Aquest factor és un dels que més clarament diferencia Tarraco Viva d’altres propostes similars. Hem recorregut bona part de la ciutat i el Festival no té una presència invasiva en els espais més cèntrics. El visitant sap perfectament a on ha d’anar i les activitats no són invasives per al ciutadà.

Malgrat que l’aportació municipal continua sent importantíssima, en les últimes edicions Tarraco Viva ha incrementat el nombre d’activitats de pagament. Com es troba l’equilibri en el finançament d’activitats culturals públiques en temps de crisi?

DG: És gairebé la pregunta del milió! Està clar que no podem dependre sempre dels recursos públics i està clar que, si planteges un bon projecte que pot arribar a un públic de pagament i que pot interessar a inversors, no ho pots menystenir. El més important és, precisament, crear un bon projecte que sigui atractiu per a tothom. Tarraco Viva ja ha viscut setze edicions i està vist més o menys com un producte estratègic per a la ciutat.

CR: En el cas de Tarraco Viva les polítiques de preu em semblen prou correctes. Des de fora, poder assistir a una bona activitat de recreació històrica que val 5 euros, doncs ho trobo bé.

A les xarxes socials i a les converses de cafè, són habituals els comentaris que Tarraco Viva i, de fet, altres esdeveniments culturals que tenen lloc al territori, generalment no gaudeixen d’una presència notable als mitjans de comunicació. Encara avui en dia els mitjans nacional funcionen des d’un centralisme barceloní?

CR: I tant, i és una vergonya! Tarraco Viva dins del sector del patrimoni és una referència, però encara és un festival desconegut per a la majoria de públic. En moltes ocasions hi influeix, també, que la Generalitat no dóna un suport prou explícit a l’activitat, fet que comportaria un major ressò mediàtic.

VV: En part també és un qüestió de temàtica, perquè als mitjans hi ha una primacia de la música i de les arts escèniques i és difícil fer-se forat amb una proposta que s’escapi dels patrons habituals.

DG: Vivim en un món en què tot es mesura des d’un retorn econòmic. Si una activitat no genera a simple vista retorn econòmic, els mitjans no ho entenen com a important. I en aquest cas estem parlant d’un festival fonamentalment cultural, sense un suport explícit de les institucions nacionals, i tot això n’impedeix una major difusió.

Jordi Suriñach