Reconèixer Tarragona

La Part Alta, un singular llegat públic europeu, de l’Edat Mitjana per al present

[Aquesta és una crònica de la visita d’Històries Amagades que va tenir lloc el passat 10 d febrer]

La densa trama urbana de la ciutat romana de Tàrraco s’estenia des de la Via Augusta (Rambla Vella) cap al mar, àrea molt extensa quallada de cases i habitants. Per contra, de la Via Augusta cap al cim del pujol es trobaven successivament les tres terrasses urbanitzades, amb una distribució funcional d’oci, representació i culte, respectivament, amb perímetres porticats però amb una distribució d’espais mancats d’habitatges i de residents. Aquesta dissociació del sector residencial i del desocupat va poder alterar-se en el segle V o VI, amb la presència hipotètica d’un episcopium al costat de la antiga Sala de la Cúria romana. Encara que plausible, ara com ara no hi ha proves fefaents i incontrovertibles d’aquesta ocupació. 

El restabliment del poder eclesiàstic i militar a l’interior de la muralla de Tarragona va tenir lloc el 1129, si bé és cert que en l’últim terç del segle XI s’havia consumat el restabliment institucional del poder eclesiàstic de Tarragona des de fora de la ciutat. Hi ha indicis que va poder instal·lar-se una comunitat de clergues, sense protecció. La presa de la ciutat i el restabliment de les instàncies politicomilitars i eclesiàstiques van implicar la determinació d’una àrea residencial. Després de quatre segles d’absència d’activitat social estable i vigorosa dins dels murs de Tàrraco (el que no significa negar radicalment que durant tot aquest temps sovintegessin famílies i activitats), es va adoptar una decisió dràstica: ocupar la zona que segles enrere havia mancat de mansions i alcàssers (les tres terrasses) i, en canvi, desentendre’s de l’àrea quallada d’edificis arquitectònics des del segle I al IV, almenys, i per ventura el segle XII convertit en un paisatge de desoladores ruïnes.

Les autoritats eclesiàstiques i politicomilitars del segle XII van decidir apropiar-se i repartir-se les tres terrasses romanes i fundar per segona vegada una ciutat en el mateix lloc, ara dins de muralles gairebé indemnes però amb pòrtics destruïts. Aquesta decisió extraordinària manca de parangó. La resta de les ciutats “reconquerides” en el solar hispà van reprendre la trama urbana heretada del període imperial, o bé respectant el pla hipodàmic (Saragossa) o bé alterant-ho amb un desenvolupament orgànic no planificat (Lleó). Cap altra ciutat al marge de Tarragona va ser fundada per segona vegada, en el mateix lloc, i partint d’una tabula rasa. No menys excepcional resulta que la planimetria de la ciutat fos dissenyada amb un criteri geomètric, amb base d’escaquer, per a poder habitar-la en les condicions més idònies. El plànol urbà regular, ortogonal, amb carrers perpendiculars i algunes diagonals, resultava més pràctic perquè distribuïa els solars de la manera més eficaç, adquiria major solemnitat i rellevància i l’aparença resultant era considerada més bella, com es declara en fonts escrites baixmedievals; i per ventura afavoria un creixement lògic.

Tarragona va tornar a ser ciutat refundant-se en la Part Alta, assumint i apoderant-se en un buit edificatori, actuant sobre un sector que en substància era una tabula rasa o que va ser arrasada (no s’hi han acreditat restes arqueològiques romanes, tardoromanes o altmedievals rellevants) per a generar una ciutat de nova planta. Després d’un hiat històric de quatre segles, durant el qual la vella Tàrraco va estar grosso modo desocupada, sense habitants estables ni cristians ni musulmans, sorgia no una ciutat de nou, sinó abans bé una nova ciutat que pretenia expressar físicament un ideal urbà i amb ell un ordre social (polític, espiritual i econòmic) nou. El disseny urbà de la nova ciutat va respondre als criteris socials i a la personalitat dels nous temps. En el traçat de solars i eixos, l’autoritat arquebisbal i l’autoritat principesca –des de 1190 règia– van utilitzar la mateixa unitat de mesura, però projectada en cadascuna de les dues terrasses amb un múltiple diferent.

Text: Gerardo Boto, Universitat de Girona – Templa Team
RecerCaixa “European Landscape, Memory and Identity: Cathedral Cities as Living Memories”
Imatges: Jordi AbellóMuseu d’Història de Tarragona

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>