Raquel Sans: “Santa Tecla et permet viure en un món paral·lel durant quinze dies”

Cada any, per Santa Tecla, el Twitter de Tarragona Cultura convida una persona vinculada a la cultura popular tarragonina perquè, des d’allà, ens expliqui com ella viu les festes. D’aquesta manera, els tuits oficials que es fan des del compte institucional es barregen amb piulades més personals que narren experiències i fan recomanacions en primera persona.

El 2017 és el torn de la periodista Raquel Sans Guerra, una comunicadora nada, especialista en castells, que ha treballat en premsa escrita, en televisió, com a gestora cultural i ara com a cap de gabinet i que avui us convidem a conèixer una mica millor en l’entrevista que li hem fet. D’entrada, podem dir que, com a bona periodista, mai no té mandra d’aprofundir en els temes i les feines que va desenvolupant i que, davant d’un repte, hi posa els cinc sentits i tota la seva passió per tal que els objectius s’acompleixin. Per això, estem convençuts que també posarà tot l’esforç en la proposta de ser la Tuitaire Convidada de Santa Tecla…

Quan i on vas néixer?

A Valls, 1980. A efectes pràctics, però, vaig néixer a Tarragona, a l’Hospital Joan XXIII.

On vius?

A Tarragona, a la Rambla.

Quines són les teves principals aficions?

Els castells i la cultura popular marquen la meva vida i el meu oci. També sóc una amant del futbol i de les relacions socials. M’agrada la gent!

I a què et dediques professionalment?

Sóc periodista per vocació i per formació. Actualment treballo com a cap de gabinet de la Delegació del Govern a Tarragona.

Què és el millor de la teva feina?

L’oportunitat constant d’aprendre coses i el fet que no hi ha mai un dia igual que l’altre. És impossible avorrir-se.

En els darrers anys el periodisme ha experimentat canvis profunds. Com veus l’estat actual de la professió? En què ha canviat principalment?

La professió està molt tocada. Les empreses de mitjans de comunicació han enfocat el periodisme com un negoci i les condicions laborals en què treballen molts companys són deplorables. Si a tot això hi sumem la gratuïtat d’Internet i la falsa creença que qualsevol persona amb un telèfon intel·ligent pot ser periodista, la situació es complica encara més. L’impacte que ha suposat la irrupció de les xarxes socials en la manera com les persones rebem la informació ha estat brutal. Però penso sincerament que en mig de tot aquest soroll la figura del periodista professional i format acabarà sent clau.

Creus que són aquests canvis els que han “obligat” els periodistes a ser més polivalents? És el teu cas o bé és que ets inquieta de mena i t’agrada aprendre coses diverses?

Per ser periodista has de ser polivalent, inquiet, curiós. I en un món com l’actual, encara més. Has de conèixer els diferents canals pels quals pots transmetre la informació per fer-ho de la manera més efectiva. Si ets un periodista de TV, és important que sàpigues fer anar una càmera i que també tinguis nocions d’edició. Si ets un periodista digital hauries de tenir nocions de llenguatge html… Ser periodista implica estar sempre a l’última i això és sinònim de polivalència. I, si no, que els ho preguntin als companys de l’Agència Catalana de Notícies.

Jo sóc el cul del Jaumet, que em deia sempre la meva padrina quan era petita. No puc estar cinc minuts sense fer res. I sempre tinc les antenes a punt per aprendre coses. M’encanta!

D’on ve la teva passió pels castells?

De casa. El padrí ja n’havia fet abans de la guerra. I el meu pare ens va encomanar aquesta passió a tota la família.

Què t’aporta personalment i familiarment aquesta tradició?

Els castells són una forma de vida. Un espai que comparteixo amb bona part de la meva família de sang, però que alhora m’ha donat una nova família de color de camisa. M’ha permès conèixer persones amb qui segurament no m’hagués relacionat mai, perquè, si no fos pels castells, les nostres vides difícilment s’haguessin creuat. I és meravellós perquè penso que m’ha donat una perspectiva molt més real del món en què vivim.

Fer castells m’aporta moltes coses bones, però la millor és la capacitat de treball en equip. Establir lligams i lluitar per un mateix ideal.

Hi ha moltes diferències entre viure una diada com a castellera o viure-la com a periodista (retransmetent-la per televisió, per exemple)? Quines?

No té color. Sent periodista gaudeixes explicant una diada, un castell… Però quan t’enfaixes el teu cos experimenta un cúmul de sensacions i sentiments brutal. El nus a l’estómac abans d’una gran diada, l’esforç defensant un castell titànic, l’èxtasi després d’aconseguir una construcció que ha implicat hores i hores d’assaig, la sensació de fracàs, la fortalesa per tornar-te a aixecar després d’un entrebanc…

Com definiries l’estat actual dels castells? Quins són els seus punts forts i els seus punts dèbils?

Estan en un moment dolç. Gaudeixen de reconeixement social i els locals de les colles estan plens de gent amb ganes de superar-se dia rere dia; i això és fantàstic perquè ens ha permès veure castells com el 4de10 amb folre i manilles inimaginable fa només un anys enrere; però per mi planteja un perill. I és que tinc la sensació que els castells d’avui requereixen d’un compromís tan elevat: s’assagen 9 mesos l’any, 3 dies per setmana, més d’una trentena de diades…, que fan que el model sigui difícilment sostenible en el temps si les colles no són capaces de regenerar el gruix de castellers… La veritat és que la sostenibilitat del model actual és un tema que ja fa dies que m’amoïna.

I el paper de la dona, quin ha estat i quin és actualment?

La dona ha passat de no existir al món casteller, a anar guanyant terreny poc a poc, especialment en aquelles colles més tradicionals. El cert és que el boom casteller i la creació d’agrupacions nascudes de zero han ajudat a la incorporació femenina. Però com en qualsevol àmbit de la societat, també en el de l’oci, les dones tenim encara molt camp per recórrer.

Com preveus que evolucionaran, tenint en compte que cada cop necessiten professionalitzar-se més en certs sentits (comunicatiu, organitzatiu…)?

Això té molt a veure amb la sostenibilitat del model. Les colles tenen cada vegada més exigències: han d’assistir a actes de representació, han de ser actives a les xarxes socials, han de gestionar col·lectius de centenars de persones, han d’organitzar activitats internes i externes, han d’atendre les peticions dels mitjans de comunicació, han d’organitzar viatges, han d’assajar, han de trobar nous efectius, han de motivar internament… I, sobretot, han de fer castells. I no ens oblidem que tot això ho fa gent amateur que compagina l’activitat castellera amb la feina. Penso sincerament que hi haurà un moment en què caldrà replantejar-se el model.

Has viscut les festes des de molts angles diferents: des de dintre de l’organització (com a gestora cultural), des de fora (com a periodista) i també com a castellera. Quin aspectes de Santa Tecla són per a tu els més atractius des d’aquests diferents angles?

Santa Tecla és una festa màgica. Una festa que t’engoleix. És una festa que et permet viure en un món paral·lel durant quinze dies. Hi ha activitats a cada racó, n’hi ha per tots els gustos. Tothom té ganes de sortir al carrer, de fer coses, de compartir-les. El millor de Santa Tecla, però, és tota la gent que hi treballa durant tot l’any i que durant aquests dies t’encomana la seva passió. Suposo que per això no puc suportar que plogui per festes. Tota aquesta gent no s’ho mereix.

I quin és l’acte que no et perds cap any?

Per defecte professional i vocacional, els castells. Tant la diada del Primer Diumenge, com la del 23 i la de la Mercè.

A més de ser periodista en l’àmbit de la premsa escrita i de la televisió, ets tècnica de comunicació i també community manager. Quin impacte han tingut les xarxes socials en la teva vida quotidiana?

Que com em diu la meva filla de tres anys: “Mama, deixa el mòbil un moment”. Estem hiperconnectats, de vegades massa. I sóc de les que si veu una foto maca, no pot evitar penjar-la a Instagram, o, si veig alguna cosa curiosa, faig un tuit, i m’encanta compartir l’amor per les persones que estimo a través de Facebook. Ara que m’hi has fet pensar, me l’han canviat molt, la vida.

Què hi veus de positiu i de no tan positiu en l’entorn 2.0? Hi ha una xarxa social que t’agradi especialment i alguna, també, que et desagradi especialment? Per què?

De positiu, en té molt. M’encanta saber de persones que estimo però que tinc lluny, veure com creixen els fills de les companyes d’institut o de facultat, llegir tuits enginyosos, veure fotos boniques… Però sóc plenament conscient que, mentre miro el telèfon, deixo d’estar pendent de la vida real que tinc davant i això és molt trist.

M’agrada Instagram per una qüestió estètica. Detesto que les persones descarreguin la mala llet i les frustracions a través de Twitter insultant o atacant tot allò que no comparteixen. Tot i que sóc una gran usuària dels 140 caracters no m’agrada la bilis que desprenen alguns.

Ens podries recomanar 5 perfils de Twitter que són interessants de seguir des del teu punt de vista?

Ara que està de moda, @mossos.
El hashtag #castellers, per estar a la última de totes les informacions castelleres
@SantaTeclaTGN, el compte oficial de les festes
@MulassaTgn, una de les entitats del seguici que enguany fa anys. En celebren 30!
I els de @tac12_tv i @tarragonaradio, per estar ben informats

Ens pots avançar els actes i temes sobre els quals piularàs des de @TGNCultura?

Viuré una Santa Tecla com a mare, per tant, piularé sobre tots aquells actes que em permetin gaudir de la festa en família. I, si els avis s’enrotllen, que ho faran, potser també piularem en alguna escapadeta nocturna.

Moltes gràcies, Raquel, per la teva col·laboració! Recordeu que les seves piulades apareixeran al perfil de @TGNcultura però aniran signades amb les sigles RS.

Imatges: Jemi Paretas i Raquel Sans
Entrevista: Rosa Comes