Que 20 anys no són res. I 82 encara menys

Paral·lelament a un present en bona forma i a unes excel·lents perspectives de futur, el Concurs de Castells planteja un cop d’ull al seu ja llarg passat. Amb motiu del seu 25è aniversari, la cita biennal de la Tarraco Arena Plaça revisarà la seva trajectòria amb l’estrena d’un documental el diumenge 1 de juny com a data marcada en vermell al calendari. Si el Concurs revisa ell mateix la seva pròpia història, per què no podem nosaltres mateixos revisar la nostra història amb el Concurs?

El meu primer Concurs de Castells va ser l’any 1994, mig enganyat per algun amic del col·legi i amb un interès relatiu pel món dels castells. El que en recordo més clarament és l’uníson “ohhh!” d’admiració de la plaça quan la Jove de Tarragona i la Vella de Valls anunciaven el 5 de 9 f i el 2 de 9 fm, respectivament. Eren temps en què les colles aixecaven un gran cartell de fusta i mostraven una fotocòpia amb un número imprès que es corresponia amb el castell a realitzar. Liles i rosats van mostrar el vint-i-molts, els espectadors vam mirar la llista que ens donaven a l’entrada i vam comprovar, il·lusionats, que es corresponien amb els primers intents de gamma extra de la història del Concurs.

Aquest rudimentari sistema de comunicació va perdurar encara durant molts anys. Mentre les colles creixien en nombre i qualitat, el Concurs mantenia moltes característiques que, vistes ara, li atorgaven un aire vintage entranyable però que segurament no estaven a l’alçada. La picaresca, per exemple, estava a l’ordre del dia per estalviar-se les 300 pessetes que podia costar l’entrada. Hi havia dos mètodes: esperar a la segona ronda quan, segons la llegenda urbana, s’obrien les portes de la plaça de braus (res de TAP en aquells temps) i hi entrava tothom qui volia. L’altra opció, que reconec haver utilitzat l’any 1996, és entrar amb una colla, saltar la tanca i asseure’s amb la consciència ben tranquil·la a la graderia.

El meu primer Concurs com a casteller (de fet, la meva primera actuació amb els Xiquets de Tarragona) va ser l’any 1998, quan vam carregar el nostre primer castell de nou. Realment és des de l’arena quan un s’adona i gaudeix del caràcter especial de l’actuació: una durada desmesurada, un públic nombrós i molt actiu, les especulacions sobre les opcions de les colles rivals, les pressions al cap de colla per forçar la màquina al màxim i, sobretot, veure castells, grans castells.

Encara eren els anys en què la canalla s’ubicava entre la barrera i la graderia, i s’instal·laven tendals més propis d’un càmping que no pas d’una diada castellera. Eren també els temps en què el sorteig d’ubicació a plaça importava per dues coses: tenir colles amigues al costat per disposar del màxim de pinya i, sobretot, intentar evitar estar al davant del jurat, ubicat aleshores damunt de la puerta de toriles. I no perquè et miressin amb lupa, sinó perquè al costat del jurat hi havia uns potentíssims altaveus, els únics de tota la plaça, que et deixaven completament sord i et feien avorrir el toc de castell i la veu greu de Josep Bargalló.

El 2002 començo una sèrie de quatre concursos treballant per Tarragona Ràdio, primer com a micròfon autònom a peu de plaça i després ja com a locutor, instal·lat còmodament al segon pis. Mentre els Castellers de Vilafranca ratifiquen el seu domini casteller, organitzativament el Concurs es modernitza de la mà del trio Miquel Vendrell, Sergi Puig i Jordi Jaria: els cartells de fusta deixen pas als walkie-talkies, els videomarcadors ens demostren que el Concurs ha descobert el segle XXI, l’organització acaba facilitant Internet als periodistes (no funciona gaire bé però l’intent s’agraeix) i, fins i tot, disposa de cap de premsa. Professionalment vaig tenir l’oportunitat d’explicar, per exemple, l’eclosió dels Capgrossos de Mataró, el titànic 4 de 9 fa descarregat per la Vella de Valls l’any 2004 i els ja mítics crits de “que posin el vídeo, que posin el vídeo”.

El 2010 començo a treballar en l’organització del Concurs, encarregant-me de la comunicació del certamen. La feina és exigent i, alhora, apassionant. L’interès pel fet casteller s’ha multiplicat i el Concurs, com a principal aparador, atrau prop de 300 periodistes i comunicadors, alguns vinguts de l’estranger. Toca atendre’ls i donar-los les màximes facilitats possibles, sense oblidar el que es diu pels marcadors, la pàgina web, les xarxes socials, etc. Tants fronts oberts fan complicat poder assaborir de la magnífica dinàmica de la jornada de dissabte el 2012 o de l’exhibició incontestable dels verds l’endemà.

Vint anys després del meu primer Concurs el repte es planteja apassionant. De les 23 colles d’aquell llunyà 1994 (o les només quatre de la primera edició, l’any 1932) ara passarem a 42 repartides en tres jornades i dues localitats. Les colles, sempre les colles. Al cap i a la fi, siguin les que siguin, són les colles i els castellers els que conformen els veritables protagonistes de tot plegat. Sense ells, això que hem batejat com “L’espectacle casteller més gran del món” no tindria sentit. A partir d’ara toca treballar molt, recordar molt i, esperem, gaudir encara més.

Jordi Suriñach
Responsable de comunicació del XXV Concurs de Castells

Foto 1 – Foto de família de treballadors del Concurs de Castells de 2012. Foto: David Oliete.
Foto 2 – Retransmetent el Concurs de Castells de 2006 per Tarragona Ràdio amb Raquel Sans, Josep Anton Falcato i Salvador Ferré.
Foto 3 – Foto de família de treballadors del Concurs de Castells de 2010. Foto: Inside Consultores.