“M’agrada deixar les obres obertes a la imaginació del públic”

Enric Llevat (Tarragona, 1977) acumula ja una llarga trajectòria com a artista visual, que l’ha portat a ser un dels noms més reconeguts al territori. Combina la seva faceta artística amb la docència i el treball com a guia turístic. A les portes d’un 2014 especialment intens per a ell, serà el protagonista del segon número del butlletí #FandeTGN. Per aquest motiu repassem amb ell la seva obra i projectes de futur.

Darrerament treballes amb línies, que poden acabar adaptant formes diverses. Què és el que t’atrau d’aquest concepte?

Les línies van sorgir fa molts anys, quan estudiava a l’Escola Massana de Barcelona, com a resultat de la cerca d’un llenguatge expressiu propi. Anava tendint cap a una abstracció de la realitat i em vaig acabar quedant amb les línies, que juguen entre elles representant, a nivell global, la societat. Les línies, com a societat, es reuneixen, lluiten… Són actes socials en què cada persona és una línia. Tinc altres facetes, però la línia, sobretot en blanc i negre i en tinta xinesa, és el meu llenguatge més recurrent.

L’any passat vas poder adaptar “Infra_lines”, una exposició a la Universitat Autònoma de Barcelona de dibuixos realitzats en tinta xinesa, per a persones amb discapacitats. Com va ser el procés?

Vam plantejar una exposició inclusiva, que fos adaptada a tot tipus de públics, fossin persones amb problemes de mobilitat, persones cegues o sordes. Per exemple, l’exposició disposava d’una audioguia que proporcionava explicacions precises. Segurament el més innovador era una peça en relleu que es podia tocar, elaborat pel Centre de Visió per Computació. És fascinant, perquè tenen capacitat per convertir qualsevol objecte en un model palpable de pols de marbre sòlid. Aquest procés d’adaptació i transformació de l’obra va ser fascinant, ja que van participar-hi desinteressadament molts departaments de l’Autònoma.

Fa un parell d’anys vas obrir a la Rambla Vella el taller L’Atelier, on imparteixes classes de dibuix i pintura. Què és el millor d’ensenyar a persones que comencen en una matèria?

La part pedagògica és un vessant que cada vegada m’agrada més i, a més, detecto que hi ha més gent amb voluntat d’aprendre. Impartir classe m’enriqueix, tant a nivell personal com artístic. Tot i que suposadament estàs ensenyant, sempre aprens del que fan els alumnes.

A més de fer-ho al teu taller, imparteixes classes a l’Escola d’Art de Tarragona i, per tant, tens una visió de conjunt dels talents emergents al territori. Quins noms donaran a parlar en l’art en els propers anys?

No m’atreveixo a dir noms concrets, per por de deixar-me algú. Però des d’un punt de vista general sí que hi ha molts artistes interessants treballant en aquest moment. Potser faltarien més infraestructures per estar a l’alçada, Museu d’Art Modern a banda, com alguna sala amb un caràcter més dinàmic. A banda dels recursos del territori, sempre hi ha l’opció d’intentar exposar a fora.

Com a artista, de ben segur que moltes vegades t’han preguntat pel significat d’una obra concreta. Fins a quin s’ha d’explicar l’art contemporani?

Sóc partidari de deixar l’obra oberta, que tingui diferents significats segons la persona que l’està mirant i la seva imaginació. Si l’espectador té més formació en un camp concret segurament en farà una interpretació diferent de la que puguin fer-ne altres persones. I fins i tot moltes vegades poden sorgir significats que ni el mateix artista havia previst. A mi m’ha passat en alguna ocasió i ho valoro especialment. De vegades estem acostumats a un corrent de l’art, promogut per certes galeries, en què cada obra té un únic significat i no hi estic massa d’acord.

Ja tens una llarga trajectòria a les espatlles. Quin és el lloc on encara no has exposat i t’agradaria fer-ho?

Aquest any exposaré al Museu d’Art Modern, cosa que no havia fet mai des d’un punt de vista individual. Sí que havia participat en algunes mostres col·lectives, però em fa certa gràcia poder fer-ho sol. El Museu d’Art Modern, potser amb els tinglados, és el lloc de la ciutat més preparat per exposar l’art contemporani.

Què ens pots avançar d’aquesta exposició al Museu d’Art Modern? Actualment estàs treballant en altres projectes?

L’exposició s’inaugurarà a finals d’any i es titularà “Souls” (ànimes). Continuaré treballant el tema de les línies però des d’un vessant escultòric. A més, aquest 2014 es presenta força mogut. Al gener ja vaig exposar a una fira d’art contemporani a Osaka, al Japó, i recentment se m’ha confirmat una altra exposició en una galeria de la mateixa ciutat. A banda, aquest juny exposaré una nova obra a la Galeria Tàrraco, al costat de la Catedral.

També treballes com a guia turístic. Què és el que més crida l’atenció de Tarragona als visitants de fora?

En dues paraules, barreja i clima. La barreja, pel que fa a la sobreposició d’elements culturals de cultures diferents. Quan ve una persona, per exemple, dels Estats Units, on en certa manera la seva història comença molt més tard, al·lucinen. I aquest clima tan benigne, “l’eterna primavera” que esmentaven els romans, també agrada moltíssim. Molts visitants relacionen el clima amb la tranquil·litat i consideren Tarragona com una ciutat ideal per viure-hi.

Jordi Suriñach
Fotografia de capçalera de Mònica Galera