Tarragona és una terra que sempre mira el mar. Una terra passional, arrauxada, i la seva gent sempre ens debatem entre el desarrelament i el sentiment de pertinença, entre la línia blava de l’horitzó que se’ns emporta lluny i el pes de la pedra, de la història amb què convivim de manera natural. Ens agrada apropiar-nos del carrer, de les places, i per dins sempre portem la consciència de viure la història i atorguem una dimensió simbòlica especial als balls, als gestos, a les paraules, a les situacions que compartim en comunitat.

Som una cruïlla i som gent de rituals. La nostra identitat es construeix sobre aquesta contradicció aparent: la condició de lloc de pas i de confluència, de punt de trobada i de sortida (tenim connexions terrestres i aèries, però també, i de manera molt estratègica, marítimes), i l’assentament d’un passat històric de milers d’anys, que ens precedeix diàriament, és a dir, que no és un llegat monumental per als visitants, sinó un element totalment integrat en la quotidianitat. Les parets de la muralla són les de casa nostra (literalment, en alguns casos) i la major part de l’activitat cultural la concentrem en el nucli històric perquè és un marc que no només ens proporciona un escenari excepcional visualment, sinó perquè atorga simbologia i transcendència a les vivències que experimentem com a comunitat.

La nostra condició de cruïlla i el nostre sentiment de pertinença es conjuguen perfectament en manifestacions com els castells, una activitat que promou valors plenament actuals i necessaris, com la integració de persones nouvingudes, el treball en equip i la solidaritat. L’evidència i la vivència quotidiana del nostre passat històric determina la nostra inclinació a atorgar una transcendència especial a les experiències col·lectives i aquesta inclinació es concreta en símbols com el foc, que plantem al carrer en tots els moments de transformació cíclica. La contemporaneïtat dels nostres creadors també es veu afectada per aquesta realitat; l’art contemporani recull aquesta herència, no només temàticament, sinó en la mirada, com també recull la llum, aquella que Gaudí, fascinat, va apreciar com la llum més bella que mai va veure.

En un context territorial més ampli, la terra del llamp fa al·lusió al Camp de Tarragona, al caràcter genial i apassionat dels seus habitants, una empenta pròpia d’aquesta part del territori català. Una genialitat que, més recentment, té arrels romàntiques i que, si ens quedem en els límits estrictes de la ciutat, s’ha desplegat en la vivesa, l’originalitat, la clarividència i la ironia de Josep Yxart, Josep Pin i Soler, Antoni Rovira i Virgili, Josep A. Baixeras o Olga Xirinacs, entre molts altres, però que, si obrim el radi cap a les fronteres que ens defineixen de manera natural integra múltiples ments brillants de la Renaixença i el Modernisme i els seus hereus més actuals. Un exemple d’això és la ment de Josep Aladern, que a principis del segle XX ja intentava descriure el caràcter i les aportacions de la gent del llamp:

“En aquesta esplendorosa terra, tan afalagada per la Natura, he nascut i m’he criat. En ella vaig conèixer el món i els homes; en ella vaig admirar les superbes grandeses de la mar i les encantadores formosors de la terra. Tot el que siga fill de la meva imaginació, tot el que siga obra de la meva ploma com a escriptor i del meu caràcter com a home, per força ha de portar el segell d’aquella encontrada de la nostra terra, una de les més característiques de Catalunya.

Quin és son caràcter? Ni jo mateix ho sé. Solament sé que a l’estiu té quelcom de paradís, i no poc d’infernal a l’hivern amb ses ventades; que els seus homes adoren Déu amb fanatisme o el maleeixen com a la cosa més ordinària; que un senzill deure fa vessar la pròpia sang o una fútil paraula fa vessar la d’altri, segons impulsi la sang grega o la sang mora barrejada en les nostres venes; que ni l’odi ni l’amor duren; però, com el llamp, són violents; en fi, ja que de vicis i virtuts la terra n’està plena, ens serveix sempre de consol pensar que aquests són ben nostres; i per content em tindré si avui, demà i sempre aconsegueixo donar personalitat amb ells als fills de la meva fantasia; si puc fer reviure amb la meva ploma la meva estimada GENT DEL LLAMP.”

Durant el 2012, amb motiu de la designació de Tarragona com a Capital de la Cultura Catalana, la ciutat tindrà l’oportunitat de transmetre part de la seva visió del món i de la seva identitat.