“La literatura catalana no està normalitzada com qualsevol literatura universal”

L’any 2003 el matemàtic rus Grigori Perelman va resoldre la conjectura de Poincaré, que el científic francès havia plantejat el 1904, i que estava considerada, segons l’Institut Clay de Matemàtiques, com un dels Set Problemes del Mil·leni, des del maig de 2000. Per aquest motiu, el 2006 la Unió Matemàtica Internacional va voler atorgar-li la medalla Fields, una distinció prestigiosa que concedeix de forma quadriennal, i que està dotada amb un milió d’euros. Perelman va decidir rebutjar-la.

L’escriptor Jordi de Manuel, que va conèixer la història a través dels diaris, reconeix que la renúncia del rus el va “sacsejar per dins”. El barceloní va entendre que tenia a les seves mans un “inici potent per fer una bona ficció”, i va començar a traure’n suc literari. El passat mes de maig, amb La decisió de Manperel (Columna, 2013), s’endugué el XXIII Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler, al qual van optar fins a un total de 95 obres.

Víktor Nikolàievitx Manperel —el seu cognom està constituït per una combinació sil·làbica de Perelman—, protagonista de l’obra, no accepta la medalla Fields i marxa amb la seva mare i el seu gos a una illa de l’Àrtic. Allí coneix Kiril Botonov, el carter de l’illa, que li anirà facilitant, cada setmana, gravacions del seu difunt pare que li permetran ampliar el nivell de coneixença sobre la seva pròpia personalitat i el món que l’envolta. La investigació el conduirà fins al plantejament d’un dilema, la resolució del qual podria condicionar el futur de la humanitat. A mesura que va rebent cartes i enregistraments sonors, la tensió del lector incrementa. Al final, les darreres pàgines s’acaben deglutant per poder saber quina determinació tria el matemàtic.

“Es tracta del retrat d’un individu obsedit”, confessa De Manuel. Manperel és un científic consirós, preocupat per assolir una descoberta important. El seu creador el qualifica com un “egoista del coneixement”, que fins i tot arriba a desconfiar de companys de professió. El personatge també està capficat amb els seus somnis, que durant la novel·la prenen un paper revelador. “Ell els vol recordar perquè sap que en aquests somnis hi ha qüestions del seu coneixement científic”, afirma. Per fer-ho, disposa d’una bola, que per mitjà d’una rampa li permet despertar-se just a temps i recuperar-los. “Aquesta és una de les parts més misterioses de la novel·la”, declara l’autor.

El barceloní, que afirma que escriu sobre allò que no acaba de comprendre, afronta a l’obra la reflexió al voltant de l’existència de Déu. “Una de les coses que no acabo d’entendre és el fet que, immersos en ple segle XXI, hi hagi tanta gent amb creences religioses”, revela. “Ho respecto absolutament, simplement no ho entenc”, puntualitza. No obstant això, creu que la presència de religions en les nostres societats ha estat útil i segurament ens ha permès ”sobreviure com a espècie”. “No treus l’instint animal perquè tens temor al judici”, argumenta, tot i que ell creu que això hauria d’estar condicionat per valors humans com l’educació i el llenguatge, i no pas per l’autoritat d’una “divinitat sobrenatural”.

La conversa amb De Manuel, que és membre de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia , cada vegada s’anima més i es va allunyant del contingut explícit de La decisió de Manperel. ”Consumim molta ciència-ficció a través del món audiovisual, i en lectura té prestigi, però en literatura catalana, no”, assevera. L’escriptor barceloní afirma que Manuel de Pedrolo “no està reconegut com un dels grans de la literatura catalana perquè feia gènere”, i creu que aquest fet és un indici que indica que “la literatura catalana no està normalitzada com qualsevol literatura universal”. De Manuel, que també és autor de novel·la negra, agraeix que precisament aquest gènere estigui “destapant”, i que estiguin arribant moltes traduccions al català d’obres de novel·listes reconeguts, ja que està convençut que això “ajuda a normalitzar el gènere”.

Escriptor, biòleg i docent, manifesta que “l’absurda separació entre ciències i lletres” a les escoles, que cada vegada es produeix en edats més precoces, no hauria d’existir, perquè “és fictícia”. Tot i que reconeix que hem arribat a un punt en què “el cicle de coneixement és major que el cicle de vida”, De Manuel pensa que “les persones haurien d’assolir un ventall de coneixement molt ampli”, per mitjà del sistema educatiu, sobre qüestions “molt bàsiques, estructurals, però de moltíssimes matèries diferents”.

Actualment està treballant en dos reculls de contes i dues novel·les. La meva cara d’estupefacció formula la repregunta. “Hi ha escriptors que se centren en una novel·la i fins que no l’han acabada no poden començar-ne una altra, però jo no tinc aquest estil”, assegura. “M’agrada estar fent diverses coses alhora”, afegeix. Tot i que considera que el ritme d’escriptura depèn de cada moment i de molts factors, reconeix que per a ell escriure és un “procés lent”. Valora la documentació com una de les tasques d’aquest ofici que més l’apassionen. Confessa també que quan escriu un llibre té molt clar “com comença i com acaba”. La resta és el que el pot acabar sorprenent fins i tot a ell mateix.

L’entrevista finalitza, després de vint minuts intensos a la Casa Castellarnau. De Manuel visitarà de nou Tarragona el dijous proper 10 d’octubre per presentar, a les 20 h, La decisió de Manperel a la llibreria La Capona. Durant l’acte intervindrà l’escriptor Xulio Ricardo Trigo. Abans, però, el guanyador del premi de novel·la Pin i Soler realitzarà una xerrada a l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona.

Text i foto: Enric Garcia Jardí