_ABE6158 copia

Joan Abella: “El gest captat et pot fer reviure el que t’ha donat aquell precís moment del directe”

La música de concerts serà la temàtica que centrarà la sèrie del Fotògraf Convidat

Joan Abella va néixer cap al migdia del 19 d’agost de 1962 a Lleida. Viu al barri del Port de Tarragona des de en fa catorze i treballa de subaltern en un institut de secundària del Vendrell. La seva afició per la fotografia li ve de lluny, com la que sent per la música, que, tal com ell mateix diu, “és gairebé l’únic art que connecta directament amb mi sense passar pel cervell”. Les imatges del Joan es poden tallar amb un ganivet. La densitat en la textura i la densitat emocional que hi aconsegueix les fan excepcionals. Són retrats del gest i de la natura, que tenen el do d’atrapar la mirada de l’observador i guiar-la cap a aquell detall en què el fotògraf es vol focalitzar.

Aquest mes, podrem gaudir del seu talent a les xarxes de Tarragona Cultura, on mostrarà una sèrie com a Fotògraf Convidat dedicada a la música. Si llegiu l’entrevista que li hem fet, hi descobrireu bones reflexions sobre el tema de la imatge…

A què dediques el teu temps lliure, quines són les teves principals aficions?

Sobretot a la fotografia. Dedico bastant temps a l’edició fotogràfica. No és que me dediqui molt en cada fotografia, és més aviat que no tinc assumit del tot un mètode de treball definit i m’encanta provar nous camins de treball i donar oportunitats a negatius que potser no s’ho mereixen. D’altra banda, van sorgint temàtiques que m’obsessionen temporalment, com ara mateix l’escultura romànica, per la seva simplicitat i expressivitat tan directa. Quan trobo un tema prou atractiu, llavors me llanço de cap i no paro de documentar-me i fotografiar sobre el tema. La lectura, per tant, forma part del meu procés de formació. Utilitzo molt temps en tot plegat.

La música ha estat una altra afició que m’ha acompanyat des de sempre… De ben petit feia de director d’orquestra al menjador de casa amb la cinquena de Beethoven, o la novena del nou món d’en Dvorák. Clàssica, jazz i blues s’han anat alternant al llarg de la meva vida de manera pendular. Quan edito fotografia, normalment escolto música i s’estableix una certa relació impulsiva o reflexiva en el tractament de la fotografia.

A banda, últimament, des de fa poc, m’he llançat de cap al món de les sèries televisives. Un nou món a descobrir.

Quins llocs de Tarragona recomanaries per anar-hi a fer fotos? Hi ha algun racó que sigui el teu preferit?

La Capsa de Música que gestiona l’aMt (Associació de Músics de Tarragona) és el meu lloc principal. És clar que això està relacionat amb el meu interès per la fotografia de música en viu.

D’altra banda, he après molt fotografiant detalls en el Port de la ciutat i visitant les exposicions dels tinglados. I passejar pels carrers de tota la ciutat, de dia i de nit… M’encanten els detalls, les empremtes humanes en les pedres…

Com i quan va néixer la teva afició per la fotografia?

A casa, el meu pare sempre s’emportava la càmera o la filmadora per registrar esdeveniments i sortides familiars. D’adolescent, li demana prestada quan sortia a fer muntanyisme pel Pirineu… A poc a poc, no entenia sortir sense tenir-la penjada o dins la motxilla. Sempre m’ha acompanyat des de llavors, amb més o menys dedicació.

_ABE7161bCom definiries el teu estil fotogràfic?

Buf…, no crec que tingui un estil fotogràfic format o ben definit. No m’he parat a pensar sobre el meu estil, no l’he buscat, ni el busco.

Quina és la teva formació en aquest camp? Ets autodidacte?

Sí, completament autodidacte.

I els teus referents? Tens algun “mestre” predilecte?

No, i tots. De tots els fotògrafs professionals, amateurs, històrics o actuals, companys de Tarragona o de Madrid, de tots ells sempre aprenc actituds, expressions, mirades, tècniques, procediments… No sóc gens idòlatra.

Quins temes t’agrada tractar en les teves imatges? Què hi busques transmetre?

Els temes que m’impressionen per una raó o altra, o sense raó, pur impacte emocional. Per exemple, aquest estiu la meva mirada ha canviat envers l’escultura romànica del Pirineu lleidatà. Mira que fa anys que la veia, però la meva mirada aquest estiu ha canviat. I si et sóc sincer, no sé com ha pogut passar. Allò que veus sovint, de sobte t’impacta. Què ha passat…? Entenc jo que qui ha canviat sóc jo. Potser he descobert o he après quelcom d’algú, d’alguna lectura, d’alguna exposició, d’una xerrada entre companys, d’un somni, i que s’ha mantingut dins el meu cervell fins que ha trobat l’espurna que ha canviat la meva mirada.

Seguint aquest argument, pretenc transmetre aquesta nova mirada descoberta; en definitiva, mostrar-me com sóc en cada moment, el que penso, el que sento, el que m’he emociona…

Què té la música que t’atrau tant de fotografiar?

La música és un art que sempre m’ha acompanyat, amb un llenguatge fora del meu abast que sempre m’ha fet admirar (i envejar, he he he he) als músics. És gairebé l’únic art que connecta directament amb mi sense passar pel cervell. És directe, et toca, et motiva, et fa moure, et commou, et fa feliç per dins. M’atrapa i em moldeja, sento la música dins meu… Aquesta connexió intima que s’estableix sobretot en el directe. Quan s’estableix aquesta interconnexió, sovint m’oblido que porto una càmera entre les mans.

I la natura?

La natura té una altra connotació gairebé oposada al de la música… M’inunda amb una calma de fora a dins, i em provoca un efecte com de dissolució amb l’entorn. Una pau, un silenci, un aire fresc, un esgotament que a poc a poc et va penetrant pel cos…, però que en el fons provoca una enorme bassa de felicitat i plaer. Això és el que sento, però no crec pas que sigui el meu objectiu fotogràfic, sinó el context en el qual fotografio.

Com es pot fotografiar la música?

No es pot. Jo només intento captar detalls, moments en la fluïdesa de la música, de l’expressivitat del músic principalment. Aquells instants en què el seu cos s’expressa de manera semblant a com ho sento jo. Poden ser moments intensos, poden ser moments de calma, d’espera o de presentació, de tensió o d’esclat de joia…, el gest. El gest captat que, més tard, et pot fer reviure el que t’ha donat aquell precís moment del directe.

_ABE8141En funció de què decideixes que una foto sigui en color o no? I quan ho decideixes, abans o després de fer-la?

Jo diria que interiorment estic en un estadi previ al color. El blanc i Negre (BiN) és la base de la meva visió actual. Utilitzo el color quan el trobo significatiu, quan sóc capaç d’entendre que m’aporta alguna cosa important a la imatge, a reforçar la seva expressivitat, o que comunica alguna idea o emoció per si sol. De moment, però, encara estic estudiant el color en la imatge.

La segona pregunta es força interessant en el meu cas, ja que el revelat el considero gairebé en la mateixa importància que en el clic directe de la imatge en la càmera. És quan puc revisar si la fotografia me fa reviure o no el moment que representa, quan aprenc també, els errors i el encerts, quan el dubtes m’inunden (ha ha ha).

Normalment ho decideixo en el mateix moment en què faig la fotografia, però l’avantatge de treballar amb els raws digitals és que tots recullen la informació de color i, per tant, et permeten revisar la seva oportunitat o no a posteriori. Però ja et dic, poques vegades canvio la meva idea inicial.

Abans de fer una foto, tens clar com l’has de fer? Quin tant per cent hi ha d’atzar i quin tant per cent hi ha de voluntat en les teves imatges?

M’agrada descobrir la imatge. Això no vol dir, però, que prèviament no disposi d’informació sobre a on vaig i què em puc trobar. L’emoció del descobriment és el que més m’atrau a l’hora d’anar amb la càmera. En el cas dels concerts, per exemple, quanta més informació disposis de les condicions de llum, espai, mobilitat, tipus de música i característiques dels músics, doncs molt millor. Ho tindràs tot més fàcil per només dedicar-te a mirar, descobrir i registrar. Però la fotografia ha de tenir aquell punt que t’emociona i això és molt difícil amb una planificació total. La planificació màxima d’una fotografia, ara per ara, només me la plantejo com a aprenentatge.

L’atzar, però, sempre hi és. I penso que és bo que hi sigui, perquè té la capacitat de generar noves idees, nous conceptes, noves visions, i cal estar obert al descobriment.

Edites molt les teves imatges? Com tries el filtre o els retocs que hi vols aplicar?

Pel color, he de veure la seva importància en el mateix moment del clic, i edito el mínim possible perquè el trobo molt complicat de manipular d’una manera efectiva i conscient.

Pel que fa al BiN, el 99 % de les imatges tinc clar que les faig amb una visió prèvia sense color. He provat diferents tècniques per convertir la imatge en BiN (i encara en vaig aprenent de noves). Quan me retrobo en ella en el revelat digital, decideixo llavors “el que me demana” i faig diverses provatures per aconseguir allò que vull que expressi. He provat molt filtre, però cada cop més m’inclino per simplificar en el revelat. Contrast, textura, detall, composició, simplicitat…

Des del teu punt de vista, en general què és el que fa que una foto sigui bona o no ho sigui tant?

El primer cop d’ull, la primera impressió. És com enamorar-se a primera vista. Ara bé, reconec que cadascú de nosaltres la interpretem o la sentim com a “bona” o no, segons el nostre bagatge cultural, més enllà encara que el purament visual. En aquest sentit, una mateixa imatge pot no ser bona per a un mateix, fins que no estàs preparat per apreciar-la.

Existeix l’apreciació del fotògraf, però també el del “visualitzador” o “lector”; hi pot haver sincronia o no entre tots dos, i fins i tot apreciacions diverses i contradictòries segons el bagatge de cadascú. Això dona riquesa i confusió alhora, una dialèctica molt interessant.

Què creus que tenen de bo i de no tan bo les xarxes?

No és un tema que m’hagi preocupat massa, la veritat. Jo faig servir el Facebook perquè me permet contactar amb els músics que fotografio i mostrar-los la meva mirada, i establir certa relació si s’aconsegueix certa sincronia o feeling. Quin millor valor que qui és fotografiat se senti reconegut i complagut? Si, a més a més, pots arribar a més gent, molt millor.

Digue’ns 5 usuaris d’Instagram o de Facebook que no podem deixar de seguir i per què.

La veritat és que no segueixo a ningú en concret, no tinc referents… Això va segons el meu interès de cada moment. Aprenc d’un fotògraf de natura quelcom i ho aplico quan trobo oportú en fotografia de concerts, i a la inversa. De tots aprenc i guardo en la meva motxilla pesonal…; quan arriba el moment, surt a la llum la seva lliçó.

Quin tema tractaràs en la sèrie per a Tarragona Cultura?

Si us sembla bé, la fotografia de concerts. És una de les temàtiques més importants en la meva fotografia, i que ha tingut un rellançament molt important des del conveni de col·laboració entre l’ATF (Associació Tarraco Fotografia, a la qual pertany) i l’aMt (Associació de Músics de Tarragona), a través del seu excel·lent local la Capsa de Música a l’antiga Tabacalera de la ciutat.

Vols afegir alguna cosa que creguis oportuna?

Que sigueu tots molt feliços, malgrat els temps tan convulsos que estem vivim.

autoretrat

Moltes gràcies, Joan. Recordeu que podreu seguir la seva sèrie durant l mes d’octubre a les xarxes de @tgncultura, a InstagramFacebook i Twitter.

Imatges: Joan Abella
Entrevista: Rosa Comes

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Articles relacionats