Parlant amb Jordi Viñolas (29 anys), sembla mentida que La Pipel tingui poc més de dos anys de vida. Potser perquè bona part de les activitats que han promogut durant aquest temps (Baixada del Pajaritu, Sindriada, #PostureigTecler) han quallat amb força en el circuit festiu de la ciutat. Treballador de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla, Viñolas presideix un grup d’amics que dedica bona part del seu temps lliure a passar-s’ho bé i a intentar fer-ho passar bé a la resta.

Avui l’entrevistem al blog perquè ell serà el protagonista del primer número d’un nou butlletí digital de recomanacions culturals que surt a la llum la setmana que ve, el Fan de TGN. Estigueu atents a les xarxes de Tarragona Cultura si voleu saber com serà aquest nou espai virtual i quines recomanacions ens hi farà per a aquest mes de febrer que ja arriba.

Això d’organitzar coses ja et ve de petit, oi?

Fins als dotze anys vaig estudiar a l’Escola Els Àngels, a Torreforta, i ja hi muntava coses. Recordo organitzar espectacles de titelles al col·legi per Nadal. I quan de crio anava a les festes d’aniversari sempre era l’encarregat de muntar el xou. Després, ja a l’institut, amb un grup de gent vam organitzar el Servei de l’Estudiant i una imitació del programa Furor amb alumnes i professors.

En quin moment La Pipel decidiu fer el pas de deixar de ser un grup d’amics que van plegats de festa a organitzar vosaltres mateixos la festa?

Al 2008 ja fèiem servir entre nosaltres el terme “Pipel” i teníem inquietud per fer més coses. Així vam donar un cop de mà a l’antic festival Ta’ Rumba, en el Rotet de Santa Tecla i vam participar en alguna activitat del cicle Cultura de Carrer. El pas el vam fer l’any 2012, quan el Jordi Llort ens va proposar organitzar la Baixada del Pajaritu. Ell tenia clar que no podia continuar organitzant aquest acte i a nosaltres ens coneixia perquè hi havíem participat els dos anys anteriors. Va ser molt generós, perquè podia haver tancat el projecte i ens va convidar a donar-li el relleu.

Quin creus que és el segell d’identitat de les vostres propostes?

Crec que tenim la capacitat de sorprendre, d’anar una mica més enllà d’allò previst. Quan l’any passat vam participar en la inauguració de l’estand de Santa Tecla el fàcil hagués estat tallar una cinta, i vam acabar embolicant-nos amb uns pufs gegants i un helicòpter teledirigit. Intentem reproduir aquesta manera de treballar sempre que podem.

A l’hora d’organitzar saraus, quins són els vostres referents?

El món televisiu. Sempre em miro aquells espectacles que després no li agraden a ningú, com les cerimònies dels premis Goya, les gales de Miss España o les inauguracions dels Jocs Olímpics, per treure idees del que es pot o no es pot fer! L’any passat vaig fer un curs de formació a la productora Gestmusic per aprofundir en tot aquest món. En el fons, totes les poblacions fan el mateix: un concert, una festa, etc. La gràcia és canviar l’embolcall d’aquest caramel i que la gent pugui diferenciar un acte de la resta. A la televisió hi ha un desplegament tècnic brutal, s’intenten canviar les dinàmiques, sorprendre l’espectador… Salvant les distàncies, per tot plegat és un referent.

Els integrants de La Pipel en la darrera edició de la Baixada del Pajaritu

I en un àmbit més local?

Una persona que m’ha donat molts imputs interessants ha estat Blai Mesa. Ben mirat, ha estat la persona propera a qui sempre he seguit de ben a prop. De vegades tenim diferències de criteris, però sempre et dóna consells interessants.

A l’hora de preparar una activitat, què és més important: tenir bones idees o disposar d’una gran capacitat organitzativa?

Sens dubte, tenir grans idees. L’altra part es pot aconseguir. Crec que, en general, la gent o les entitats no dóna prou tombs al que fa. Si em permets un toc xulesc, hi ha mancances de creativitat.

Com us veieu d’aquí a deu anys?

La Pipel tot just ara ha complert dos anys com a entitat i ara tenim clar que el nivell de compromís de tota la gent és diferent, cosa normal, d’altra banda. Hi ha gent que s’involucra activament a les nostres activitats i que no vol o no pot participar als encàrrecs que surten o que poden anar sortint. Estem en un moment en què potser acabem creant una altra cosa per desenvolupar aquestes altres propostes que van arribant.

Baixada del Pajaritu a banda, ara que el tenim gairebé a sobre, què és el que més t’agrada del Carnaval de Tarragona?

Gaudeixo molt dels instants previs als actes: les cues al Mercamoda, les converses de la gent sobre de què es disfressarà, la Bóta instal·lada a la plaça de la Font… Una mica aquest ambient, aquesta expectativa perquè tothom està pendent del que passarà a la Rua. L’hivern és gris i el Carnaval és, en certa manera, l’avís que l’ambient de l’estiu que tant ens agrada ja és més a prop.

Jordi Suriñach
Foto de capçalera de Gabriela Nonino