Pau March (Tarragona, 1989) és gestor de projectes informàtics i un amant de l’escalada esportiva. De fet, aquesta passió seva d’enfilar-se per les parets l’ha convertit en el primer tarragoní a encadenar una via de novè grau, el nivell de dificultat més alt que només assoleixen els millors escaladors.

El 2016 tenia diverses ofertes de feina sobre la taula, però, finalment, va decidir acceptar-ne una a Mallorca i allí és on ha aconseguit entrar al nivell d’elit dels escaladors esportius.

Per què, Mallorca?

Hi tenia família, cosa que sempre ajuda, però el factor principal va ser la possibilitat de tenir al costat de casa la serra de Tramuntana. Hi ha moltes coves i moltes zones verticals. És un lloc espectacular i no gaire explotat, cosa que permet gaudir-ne molt.

Pels qui no en tenim ni idea d’escalada, ens pot explicar què significa exactament això del novè grau?

La dificultat de les vies que s’escalen es mesura a partir de la graduació francesa, que té en compte la dificultat dels moviments i la longitud de la via. Es comença per l’1, molt fàcil, i es va pujant. A més, cada grau se subdivideix en lletres per determinar-ne millor la dificultat (a, b, c).

Ara bé, s’ha de tenir en compte que la determinació de cada grau és una cosa molt subjectiva, perquè no hi ha cap organisme que ho determini. Es podria dir que és el resultat de l’opinió col·lectiva.

Pau March escalant la via Clepteropa Original (9a), a l’interior d’una cova del sector Museu de Mallorca

Així doncs, no ens equivoquem si afirmo que completar un 9a no està a l’abast de tothom, no?

Certament. A més, per mi té un valor afegit que és que no em dedico professionalment a l’escalada. Em guanyo la vida com a informàtic, treballant 8 hores al dia com qualsevol, però tot el meu temps lliure el dedico a l’escalada.

No ha valorat la possibilitat de canviar de feina?

He tingut ofertes d’algun patrocinador, però no les he acceptat. L’escalada és la meva passió, però, com la majoria d’esports minoritaris, és molt difícil mantenir-se. Quan era més jove vaig guanyar un parell de campionats d’Espanya sub 18, però ho vaig apartar una mica perquè no era possible compaginar-ho amb els estudis.

Com s’inicia en el món de l’escalada? A la ciutat de Tarragona tenim mar, però no muntanya…

Al meu pare l’apassiona el món de la muntanya i ell m’ho va contagiar. Tenint en compte l’ampli ventall d’activitats que ofereix la muntanya, em vaig acabar decantant per l’escalada esportiva, perquè hi havia força gent de la meva edat que s’hi dedicava i vaig començar a posar-hi moltes energies. Siurana i Margalef han estat dos punts de referència on he pogut créixer molt com a escalador.

Aquesta via de novè nivell, el més difícil, que acaba de completar, ha estat la que més li ha costat?

Ni de bon tros. Vaig tenir la sort d’estar en el lloc i moment adequat, a més, aquests darrers temps considero que estic en plena forma. Em va costar dues o tres setmanes d’assajos, en canvi, recordo una via fa anys a Margalef que em va costar mesos d’assajos.

Què vol dir exactament això d’assajar?

Quan tu et proposes escalar un pany de roca sobre el qual no tens cap informació, el que anomenem anar a vista, no saps en quins llocs has d’anar de pressa, on has de reposar… A mesura que ho coneixes vas escalant de manera més eficient, fins que, finalment, ets capaç d’encadenar tota la paret i aconsegueixes arribar al punt més alt sense caure.

Creu que s’hauria de potenciar més l’escalada entre els joves o a les escoles?

Sóc escalador, així que la meva resposta no pot ser altra que sí. Però, el que realment penso és que s’haurien de potenciar tots els esports perquè són activitats saludables, que aporten valors i actituds molt favorables per als qui els practiquen.

Text: Laia Díaz
Fotografies: Xavi González