Marcel Pey

“Fer un bon pla d’un revòlver és dificilíssim!”

L'artista Marcel Pey serà homenatjat en la clausura del Festival REC

Marcel Pey va néixer el 1948 a Cardona, però fa molts anys que viu a Tarragona. Artista multidisciplinari, actualment manté una presència molt activa a Internet, però fa temps que no podem gaudir presencialment de la seva obra. El Festival REC ha rescatat algunes de les seves primeres filmacions per a la cerimònia de clausura del 18 de novembre, que a més seran musicades en directe. Un pretext immillorable per repassar la seva trajectòria.

T’agrada ser el protagonista de la clausura del REC?

Les filmacions que projectaran han estat molt de temps tancades i, si vols que et digui la veritat, no tenia gaire interès a tornar-les a veure. Però el Gerard Gil, a qui admiro, coneixia el material i li va semblar molt interessant. Estem parlant de pel·lícules dels anys 1975-76, fetes amb una sola càmera, sense il·luminació ni muntatge i hi ha coses que aleshores tenien un sentit, però ara ja no. En algun sentit tenia importància aconseguir que la gent marxés del cine durant la projecció.

Don Simón y Telefunken i Teatre Magnètic interpretaran en directe la música de les teves creacions audiovisuals…

Sí. Les pel·lícules que es projectaran són mudes i estan pensades per ser mudes, però els pot anar bé sonoritzar-les. Ells simplement em van demanar una llista de referents musicals i els vaig passar deu temes de Bryan Ferry i altres artistes.

La gent del REC et qualifica com “artista gràfic, cineasta, poeta inclassificable i un dels màxims exponents de l’avantguarda catalana”. Et sents còmode amb aquesta descripció?

A mi m’han dit moltes coses però una de les que em va fer més il·lusió la va dir Manel Clot, crític d’art molt important durant els anys vuitanta, que em va qualificar com a “artista maldito y maldecido”. Això de “màxim exponent de l’avantguarda” és una ximpleria, perquè l’avantguarda sempre l’hauria de representar la generació més actual. Personalment sempre he etiquetat el meu treball com a “underground”, però, si ells diuen tot això, a mi em sembla bé.

Parlant de cinema, quines pel·lícules t’interessen actualment?

Jo veig de tot! M’interessa especialment un cinema no massa comercial, però intento veure tot el que s’estrena. Del que s’ha estrenat en els últims anys em va agradar molt Drive o Mátalos suavemente i durant molt de temps vaig tenir una fixació amb Carretera perdida, de David Lynch. Si una pel·lícula m’agrada, la puc arribar a veure fins a trenta vegades. I d’una pel·lícula, fins i tot de les més dolentes, sempre en pots treure alguna cosa interessant.

Marcel Pey - Dream on

A Internet podem veure algunes de les teves últimes creacions audiovisuals. Hi predominen els plans llargs, sense so i una estètica molt fosca, amb el negre i vermell com a colors predominants. Què configura actualment l’univers artístic de Marcel Pey?

L’univers del thriller m’interessa molt. Pel que fa a l’ús del color vermell, s’ha de tenir en compte que les meves primeres filmacions es van fer en Super 8, format que no permetia el blanc i negre. Aleshores havies de posar-hi algun filtre, i jo vaig apostar pel vermell, que difuminava molt la imatge i creava una sensació més poètica que cinematogràfica. D’altra banda, sempre he estat molt fan d’Andy Warhol i, sobretot, el seu retorn al cine primitiu, sense pràcticament tecnologia. Normalment en les meves filmacions hi ha un predomini del pla fix i un abús del primer pla. Sí que hi ha una part fosca en la meva obra, en què hi apareixen moltes armes o pistoles. És una manera de mirar-se un revòlver no com una cosa agressiva, sinó com si et miressis una noia, fixant-te més en la seva estètica. Trobo que les armes tenen un element femení que m’ha interessat. Filmar un revòlver és molt fàcil, però fer-ne un bon pla és dificilíssim!

La teva última exposició va ser l’any passat al Priorat i a Tarragona no veiem la teva obra des de 2005. Estàs en una etapa poc prolífica, no tens ganes de mostrar el teu treball o no t’ofereixen possibilitats de mostrar-lo?

Des dels anys noranta vaig decidir que, si no hi havia producció, no podia fer una exposició perquè no podia finançar-la. Ara ja fa uns anys les galeries d’avantguarda de Barcelona van tancar i el circuit comercial va desaparèixer. Amb la crisi no hi ha manera que ningú et produeixi res.

A més de creador audiovisual, també tens una important faceta d’escriptor. De fet, vas ser el protagonista d’una de les trobades d’escriptors del Camp de Tarragona. Continues escrivint? 

Vaig començar fa molts anys publicant llibres en formats poc convencionals, quan la denominació de “llibre d’artista” encara no existia a Espanya. No només hi havia poemes, sinó que la imatge hi tenia una presència molt important. Utilitzava el format llibre per fer una peça artística, en un suport que es comercialitzava en galeries. L’any 1992 Empúries va publicar una antologia de la meva obra. Era parcial, perquè només hi havia els poemes, però m’hi vaig avenir. Després encara vaig publicar alguns llibres més, algun amb la meva filla i algun altre amb David Castillo, i ara publico en els meus blocs.

Parlem, doncs, d’Internet. Ets present en diferents blocs, tens canal a Youtube, ets a Twitter. Internet és una bona plataforma de difusió per a un artista?

Mantinc tres o quatre blocs (Exposed, Inside looking out, Shadow EnterprisesThe Dome) i tinc peces preparades a Facebook, Myspace, Youtube o Twitter, a banda de dues pàgines web (Marcel Pey i The face and the mirror). Internet em serveix perquè els amics o la gent que em coneix vegi que encara estic treballant.

Acostumes a aparèixer sempre amb ulleres de sol, no et deixes fotografiar… Per què ets tan gelós de la teva imatge pública?

No m’he deixat fotografiar gairebé mai. Vaig treballar molts anys amb Polaroid i m’agradava fer-me les fotografies a mi mateix. De fet, vaig deixar d’anar a actes com inauguracions perquè la gent t’hi feia fotos. Però arriba un punt en què la càmera et menysprea molt i ja no me les faig ni jo mateix. A mi sempre m’ha interessat donar un tipus d’imatge amb la qual em senti còmode.

One thought:

  1. Quina bona Interviú! Jajajaja me encantan les reflexions de Marcel!
    Per a quan aTarragona una antologia como cal d’aquest: “artista maldito y maldecido” però molt estimat!

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>