Coincidint amb els inicis del festival l’any 1999, quan Tarraco Viva es concebia com una plataforma de difusió del patrimoni de la ciutat per donar suport a la candidatura a Patrimoni de la Humanitat, va néixer l’Associació Projecte Phoenix. Emmirallada en precedents del nord d’Europa, l’entitat va ser el primer grup de reenactment, de recreació històrica, de la ciutat. “La nostra obsessió és la divulgació“, explica Enric Seritjol, responsable de l’Associació.

Van començar creant una petita unitat de la Legio VII Gemina, una legió que realitzava tasques administratives a Tarragona en època Flàvia, la de màxima esplendor de l’Imperi romà. “Explicar la història de Roma sense explicar el seu exèrcit seria enganyar la gent“, remarca Seritjol. Des d’aleshores, termes com caligae (les sandàlies), lorica segmentata (la cuirassa) o cingulum (cinturó) formen part de la banda sonora habitual del festival.

Als inicis la tasca de documentació va ser ingent. A partir de contactes amb altres grups existents, com els britànics Ermine Street Guard, dels dibuixos de Peter Connolly i de desenes de documents, es va establir com podia ser un soldat romà a la península Ibèrica. “Abans parlàvem de reconstrucció històrica i ara ho fem de recreació històrica, perquè hem assumit que reconstruir-ho tot tal com era fa 2.000 anys és gairebé impossible, tot i que intentem acostar-nos-hi tant com és possible“, explica Seritjol. Tot i això, no es van estalviar esforços a buscar els materials apropiats per confeccionar el vestit del legionari: el ferro per a la lorica (“encara que sembli mentida, avui en dia és difícil de trobar!“, apunta, resignat, Seritjol), la llana cardada per al vestit inferior…

Aquella primera unitat va anar creixent en quantitat i qualitat i, a banda de no faltar mai a cap cita de Tarraco Viva, amb el pas del temps ha participat en altres activitats de recreació històrica a indrets com Garray (Lleó) o el Museu del Pont du Gard (França). Paral·lelament, l’Associació Projecte Phoenix ha anat més enllà de la recreació militar i s’ha endinsat a explicar com era la vida quotidiana en els carrers d’una ciutat romana o el funcionament del senat romà, entre d’altres activitats.

Aquest cap de setmana, la Legio VII Gemina, com la Legio I Germanica-Septimani Seniores, l’altre grup de reconstrucció militar de la ciutat, seran novament les estrelles de les activitats als Jardins del Camp de Mart

Jordi Suriñach

La 15a edició de Tarraco Viva està dedicada a la figura de Juli Cèsar i al final de la República. Per aquest motiu al Fòrum de la Colònia, escenari habitual de les propostes de Nemesis, s’explicarà la Fabula Clodiana, un episodi força desconegut que va posar en un compromís l’aleshores senador. L’any 62 aC Clodi, un jove transvestit, es va colar a la casa de Cèsar, on la seva esposa celebrava uns rituals dedicats a la deessa Bona Dea restringits a les dones. A més d’explicar les conseqüències polítiques d’aquesta intromissió, els assistents podran conèixer com eren aquests peculiars rituals, en els quals no podia intervenir cap element masculí.

Abans, el dissabte 18 de maig a les 20 h, Nemesis ARQ es traslladarà a la platja d’Altafulla per recrear una cerimònia del mar per venerar la deessa egípcia Isis, a la qual els romans tenien en gran estima, seduïts pel seu exotisme. Serà una oportunitat per endinsar-se en rituals mistèrics, que requerien una iniciació prèvia per poder participar-hi.

El dilluns 20 de maig, a les restes arqueològiques del Parc Central, comencen les sessions d’Spectacula i màgia al món romà. Els visitants descobriran que històries recurrents de la ficció actual, com el cas ja citat Frankenstein, ja eren coneguts pels romans. La Farsàlia de Lucà explica un cas de nigromància que va inspirar l’escriptora britànica per crear la seva carismàtica criatura. El mateix escenari acollirà a partir del divendres 24 de maig els tallers de reconstrucció històrica Els jocs i l’escola de fa 2.000 anys, on s’explicarà, per exemple, com escrivien els romans als papirs o a les taules de cera, o com s’encenia una llàntia d’oli. Durant tot l’any s’han anat documentant, buscant iconografia i bibliografia per preparar els materials. Tots els vestits, cuidats fins a l’últim detall, han estat cosits per ells mateixos.

D’altra banda, Nemesis s’ha afegit a la iniciativa que permetrà per primera vegada que qualsevol visitant pugui participar directament en algunes activitats. “Això permetrà que la gent sí que pugui entrar a dins del festival“, explica Fabregat. Mitjançant un taller, els curiosos no només es vestiran com un antic ciutadà de Tàrraco, sinó que se li explicaran detalls de la vida quotidiana de fa prop de 2.000 anys. Aquests nous ciutadans romans podran participar de figurants a l’Amfiteatre com a espectadors d’excepció dels Ludi Apollinares, els jocs en honor del déu Apol·lo.

L’últim dia del festival, quan les forces ja escassegen, Nemesis ARQ també aporta alguns personatges a l’espectacle de cloenda, enguany centrat en la recreació de l’assassinat de Cèsar. “La veritat és que ens fa molta il·lusió, especialment perquè participem tots els grups conjuntament“, remarca Ynguanzo. Quan surtin de la Sala August (nom especialment escaient) del Palau de Congressos, cansats de deu dies de bogeria, sense poder veure cap altre espectacle del festival, tocarà pensar ja en Tarraco Viva 2014.

 Jordi Suriñach

L’any 259 aC el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi van ser cremats vius a l’interior de l’Amfiteatre. Les Actes martirials expliquen amb detall aquesta execució i són el punt de partida de la Passió de Sant Fructuós, una representació d’aquest martiri iniciada l’any 1990 i que enguany es podrà veure per primera vegada, divendres 17 i dissabte 18, en el marc de Tarraco Viva.

“L’Associació vol recuperar el cristianisme com una font cultural i social dins de la romanitat i divulgar la transcendència d’un fet com aquest martiri“, explica Andreu Muñoz, president de l’entitat. Per aquest motiu fa mesos que assagen tots els detalls de l’espectacle, primer al seu local a Sant Pere i Sant Pau, després a l’església del barri i, finalment, al mateix Amfiteatre. Hi intervenen prop de 300 persones, entre figurants, personal tècnic i l’Escola Chantorum dels Amics de la Catedral, que posarà la música en directe. A l’octubre, coincidint amb la beatificació massiva del mes d’octubre, faran una tercera representació a la Tarraco Arena Plaça.

Perquè la divulgació d’aquest cristianisme primitiu no sigui només puntual, l’Associació ha col·laborat en l’exposició sobre les darreres excavacions arqueològiques a l’Amfiteatre que s’inaugura aquest mateix cap de setmana. La mostra, organitzada conjuntament amb el Museu d’Història de Tarragona, l’ICAC i el Museu Bíblic Tarraconense, consta de diferents plafons explicatius, d’una sèrie d’il·lustracions de Jordi Lluís Rovira com la que acompanya aquest article i un audiovisual de 13 minuts de durada. “Alguna vegada he sentit com els mateixos guies diuen que l’Amfiteatre es veu millor des de fora i que la visita a l’interior no val la pena. Amb aquesta exposició es dóna valor afegit a la visita“, explica Muñoz.

Per completar un cap de setmana intens, aquest dissabte 18 de maig l’Associació també ha participat en l’organització d’un seminari sobre el mateix Amfiteatre de Tarragona que tindrà lloc al CaixaForum Tarragona. La jornada, gratuïta i oberta a tots els públics, pretén explicar a tots els interessats les últimes novetats sobre les investigacions del monument.

Jordi Suriñach

Et podem seguir fent moltes fotografies d’actuacions musicals. És complicat reflectir les emocions d’un concert en una imatge?

Fer fotos de concerts és difícil pel tema de la llum i les sales de Tarragona no ajuden gaire en aquest sentit. Intento no centrar-me tant en el contingut sinó en el que fa la gent que hi ha damunt de l’escenari, el que sent el músic en aquell moment. A vegades quan ensenyo les fotos de concerts que a mi realment m’agraden els meus companys diuen que no parlen de música, i a mi ja em sembla bé.

Darrerament experimentes molt amb el blanc i negre amb les teves imatges. Què t’aporta?

M’agrada molt, però no em surt fer fotos en blanc i negre quan treballo amb el telèfon mòbil o penjo imatges a Instagram. Però quan m’hi poso més seriosament amb la càmera reflex o l’analògica ja ni em plantejo que la imatge pugui ser en color. Crec que no sé interpretar una foto en color. M’agrada, però no em diu massa cosa. Li manquen la textura o la calidesa que té una imatge en blanc i negre.

Gràcies al teu blog, podem veure que la càmera fotogràfica és indispensable en els teus viatges. Cada país ofereix fotografies diferents?

Sí, però m’estic acostumant a no voler obtenir res. Si vols anar a fer un viatge en què la fotografia sigui l’activitat principal, la gent que t’acompanya ho pot passar malament. I ara cada vegada més utilitzo el mòbil per no haver de treure la càmera, per una qüestió pràctica.

Parlant de viatges, vas quedar molt fascinat de la teva estada al Sàhara. De fet, crec que tens un projecte editorial d’aquella experiència. Què ens pots avançar?

El Sàhara és un gran disbarat que va cometre el Govern espanyol amb la complicitat d’altres governs europeus. Hi he estat tres vegades i quedes fascinat de la seva forma de vida, que sembla que no tenen res però ho tenen tot. L’última vegada que hi vaig anar va ser fonamentalment per fer fotografies, però en vaig tornar amb la sensació de no haver fet absolutament res i vaig deixar les imatges aparcades. La recuperació del projecte ha anat lligada amb el procés d’entendre la fotografia en blanc i negre. La idea és acabar editant aquest material en un llibre.

L’any passat vas fotografiar les principals diades castelleres de la ciutat. Què busques en un món ja tan fotografiat com el dels castells?

Buscava fer alguna cosa diferent, però és molt difícil! Una cosa diferent la fa, per exemple, el David Oliete. En una diada volia buscar el sentiment, però crec que em vaig equivocar i vaig fer les fotografies en color. El món casteller és un bon escenari per buscar aquestes sensacions i, de fet, es podrien fer projectes més ambiciosos. El sentiment dels castellers no comencen quan arriben a la plaça ni s’acaben quan en surten. M’agradaria treballar-hi, però necessitaria temps, contactes i passar desapercebut. Quan faig una foto no necessito que ningú em molesti, no m’importa que passi la gent per davant. Dóna sensació de quotidianitat.

Veient la teva obra dóna la sensació que gaudeixes molt fent fotografies. D’una manera o d’una altra, les imatges acabes transmetent bon rotllo…

No és buscat, però potser tens raó. També fotografio temes que no són gaire espinosos. Si vas al Sàhara també pots fotografiar misèria, però, si ho fas, com a mínim que tingui un significat, que sigui explicatiu.

Fa poc explicaves al teu blog que l’Iphone t’ha obert “tot un món d’immediatesa i possibilitats creatives encara per acabar de descobrir”. L’aparició dels telèfons intel·ligents ha estat una revolució per a la fotografia?

Sí, com també ho ha estat el fet de poder compartir una fotografia a Internet i que la gent te la pugui comentar a l’instant. Ara bé, tots podem fer fotos, però intentar transmetre alguna cosa més ja és més difícil, i hi ha gent que ho fa a la perfecció. Però sí que ha estat una revolució, perquè és un instrument amb el qual la gent es pot donar a conèixer amb una inversió mínima. I, a més, pots descobrir molta gent i molt bona.

Jordi Suriñach

Els ballarins, malabaristes, pallassos estan a punt. Tots són persones amb diferents graus de disminució psíquica, però això no és impediment perquè puguin gaudir i fer gaudir dalt de l’escenari. Representaran un espectacle musical en què ells no canten, només ballen i actuen, però això és el menys important. “Els dies previs a l’estrena no parlen de res més“, admet Leo Robles, responsable de la companyia.

La companyia Teatre Ganyotes es va fundar l’any 1994, com una de les activitats més que es feien al Club Vaixell, “però segurament sense pensar que tindria tantes possibilitats ni que arribaria tan lluny“, confessa Núria Loras. La proposta va fer fortuna i poc després de començar ja acompanyaven Lluís Llach en un dels seus concerts. Des d’aleshores es van anar succeint els espectacles, cada vegada més ambiciosos, fins al punt que les representacions ja no es feien al local sinó al Teatre Metropol, i que el públic no només eren les famílies, sinó que eren capaços de vendre més de 500 entrades i eren reclamats per actuar, per exemple, a l’Auditori de Barcelona.

“El teatre permet que els actors treballin conceptes com la responsabilitat, el control dels nervis o la companyonia“, explica Leo Robles. Tot i no tenir cap formació teatral, els disset monitors tenen cura que no s’escapi cap detall perquè els quaranta-tres actors de la companyia se sentin al més còmodes possible. Això sí, sempre hi ha canvis. “Podem estar mesos assajant l’obra d’una determinada manera, però ells poden decidir canviar-ho tot completament. Tota la preparació prèvia és només un punt de partida“, reconeix Loras. Per donar-los la màxima confiança, el terra de l’espai d’assaig està delimitat amb cinta per copiar les dimensions de l’escenari del Metropol, amb l’objectiu que el desembarcament al teatre no provoqui canvis traumàtics.

Per ajudar a finançar l’espectacle, Teatre Ganyotes va engegar una campanya de micromecenatge a Verkami capaç de superar amb escreix els 2.500 € sol·licitats inicialment. Les entrades també estan exhaurides des de fa molts dies, fins al punt que familiars dels actors se n’han quedat sense. Tot l’esforç, però, acaba valent la pena: “el moment en què s’acaba l’obra, baixa el teló i s’escolten els aplaudiments tothom està eufòric i l’emoció és indescriptible“, explica Robles. Ja estan pensant en organitzar noves funcions. Aquest circ serà ambulant.

Text de Jordi Suriñach. Fotos 1 i 2 de David Oliete. Foto 3 de Teatre Ganyotes.

Tot i ser tots dos de Tarragona, Monllaó i Rovira no es coneixien de res. Va haver de ser un amic comú, David Serra, qui ja fa dotze anys la va avisar que un director novell però prometedor feia un càsting per al curt La mirada obliqua. La prova es feia a Reus i Rovira, caracteritzada ja per al personatge, es va perdre per la ciutat veïna plovent i va arribar molt tard. Res feia presagiar que aconseguiria el paper i encetaria una relació amb Monllaó que també la va portar a estar present en els seus altres dos curts, Gloria i El legado. “Em fa molta il·lusió ser a la seva primera pel·lícula. Pobre d’ell que no m’hagués avisat!“, bromeja.

A Fill de Caín, Rovira ha compaginat el seu paper amb la tasca de coach del jove David Solans i els altres nens que apareixen a la pel·lícula, per ajudar-los a entendre millor el text i a treballar pausadament les seves interpretacions. De fet, aquesta actriu tarragonina també es dedica professionalment al coaching i fa cursos arreu (fa pocs dies en va impartir un a l’Associació de Músics de Tarragona) per, per exemple, fer perdre la por dalt d’un escenari. “Ara li diem coach i abans era assessor o professor, però simplement intento donar suport des de fora per potenciar les habilitats d’algú altre.” També ha traslladat aquesta capacitat docent per divulgar les bondats del teatre a altres col·lectius, com persones amb síndrome de Down o víctimes de violència masclista.

Rovira va començar a interessar-se pel teatre a Tarragona com a alumna de la desapareguda Escola d’Art Dramàtic Josep Yxart i no va ser fins als 24 anys que es va traslladar a Barcelona per estudiar a l’Institut del Teatre i emprendre una carrera que l’ha portat a compaginar projectes molt diferents, des de fer una gira per mig món amb La Fura dels Baus a participar a Les tres germanes al Teatre Nacional de Catalunya, passant per nombroses aparicions en sèries de televisió catalanes i estatals.

Curiosament, després de tombar durant molts anys ara torna a Tarragona, on durant uns dies la podrem gaudir en un dels petits espectacles de la imminent 15a edició de Tarraco Viva. “Estic gaudint moltíssim, perquè no sóc historiadora i m’he hagut de llegir molts llibres per preparar-me el guió“, explica Rovira, que es posarà a la pell de Júlia, la filla d’August, en una de les sessions del cicle Gent de Tàrraco en què l’actriu ha de limitar el seu vessant artístic per donar cabuda a la divulgació històrica.

Tot i la crisi, Rovira no perd el somriure i encara el futur amb cert optimisme. Estem pendents de veure-la a la minisèrie de TV3 La Salaó i espera poder concretar algun dels diferents projectes que té encetats, algun d’ells amb la directora tarragonina Anna Maria Bofarull. Aprofitem que ara podem veure-la per uns dies novament a Tarragona, que de ben segur que ens la tornaran a reclamar ben aviat

Jordi Suriñach. Fotos: Lourdes Domènech i Teresa Miró

La iniciativa, que es desenvolupa en l’entorn digital, té l’objectiu de fer participar la ciutadania d’una manera creativa en la cultura. La proposta temàtica per a aquesta primera edició de 2013 és Tarraco Viva, de manera que, fins al 31 de maig, s’hi poden presentar imatges del festival, de les activitats que inclou, de l’entorn, dels personatges, retrats…

Els premis que es proposen per a aquesta edició són els següents:

• 1r premi: Una càmera professional Fujifilm X10, de 12 megapíxels, un cap de setmana (o dos dies) en un bungalou del Càmping Tamarit Park durant el juny o juliol de 2013 i una visita guiada per espais emblemàtics de Tarragona per a dues persones, a triar entre el catàleg que ofereix Argos Serveis Culturals.

• 2n premi: Un passi per a dues persones per veure el Concurs de Focs Artificials des de l’espai reservat per al jurat, un àpat per a dues persones en un restaurant de Tarragona Gastronòmica valorat en 60 euros i una visita guiada per espais emblemàtics de Tarragona per a dues persones, a triar entre el catàleg que ofereix Argos Serveis Culturals.

• 3r premi: Un passi per a dues persones per veure el muntatge de les pirotècnies amb motiu del Concurs de Focs Artificials, una visita guiada per a dues persones amb ebike per Tarragona, organitzada per Itinere, i dues entrades per a un dels espectacles de reconstrucció històrica de Tarragona Història Viva.

Les fotografies es poden enviar a l’adreça electrònica miradesdetgn@gmail.com. També es poden publicar a la xarxa social Instragram amb l’etiqueta #miradestarracoviva.

Bases generals del concurs

• Cada persona pot enviar tantes fotografies com vulgui. Ha de ser l’autora material de l’obra que envia, que ha de ser original, i comptar amb el consentiment de les persones que hi apareixen.
• Les imatges participants poden ser preses amb qualsevol dispositiu: càmera digital, càmera analògica, telèfon mòbil, etc.
• Les imatges participants han de ser preses en el transcurs del 2013.
• Cada participant ha d’enviar les seves imatges en un únic correu a l’adreça electrònica miradesdetgn@gmail.com, o bé publicar-les a Instagram amb l’etiqueta #miradestarracoviva.
• En cada cas, les imatges han de tenir un títol i l’autor n’ha de quedar perfectament identificat.
• El jurat estarà format per Pep Escoda, Manel Granell, Montse Riera, Carles Llop, Ivan Rodon i Jordi Abelló.
• El jurat valorarà tant la qualitat artística de les imatges com la seva originalitat.
• El veredicte del jurat es publicarà a les xarxes socials de Tarragona Cultura, Tarragona Turisme i InstagramersTGN.
• L’Ajuntament de Tarragona es reserva el dret de reproduir qualsevol de les imatges presentades a concurs i podrà adaptar-les tecnològicament i adequar-les al format idoni per a la seva publicació.
• La participació suposa l’acceptació d’aquestes bases i la cessió a títol gratuït de tots els drets de reproducció de la imatge.

Foto: Esperant l’arribada de l’emperador romà, de Carles Llop (@labolainfinita). Primer premi de l’edició del Mirades de Tarragona de l’any 2012.

Com vas plantejar el repte de La fotògrafa convidada?

Doncs que la cultura és accessible a tothom. Com volia dir en l’última fotografia de la sèrie, sense la majoria de la societat la cultura no existiria. Pel que fa al procés de creació, normalment em dibuixo les fotografies abans de disparar-les, en una mena de storyboard. He buscat algú que sabés preparar un ocell de paper, com també he necessitat tres o quatre dies per trobar la partitura d’Imagine o perquè algú em deixés una guitarra. Per a l’última fotografia, vaig estar tota la tarda enganxant cartells als fanals fins que, després de més de 20 proves, vaig decidir quina foto m’agradava més. A banda, m’havia fet una llista de totes les coses que per a mi eren cultura. Com que només disposava de cinc fotos no vaig encabir-ho tot, però òbviament la fotografia i la música no hi podien faltar.

Quina és la teva relació amb Instagram?

Vaig entrar a Facebook per penjar les meves fotografies i quan vaig descobrir que hi havia una xarxa específica de fotografia, sense la xafarderia que pot haver-hi a Facebook, em va encantar. Per a mi és un mar de clients i, a banda, és un lloc on mostrar el que faig sense por, d’ensenyar qui sóc jo o com veig les coses. Instagram és un facilitador. I, a més, a través d’aquesta xarxa, he conegut molta gent amb les mateixes aficions que jo.

En les teves fotografies barreges moltes coses: paisatges, muntatges, escenes en què apareixes… 

Són reflexos d’un estat d’ànim, però rarament utilitzo Instagram com s’hauria de fer. Normalment faig fotos durant tot el dia i després, quan tinc una estona o una altra, pujo alguna imatge. M’agrada editar les fotografies, veure com queden amb els filtres…

Què t’aporta Tarragona com a escenari fotogràfic?

Cada dia m’aporta coses especials. Vaig escollir viure a Tarragona per la llum que té. Sóc de Falset i havia d’escollir entre Reus i Tarragona i em vaig decantar per aquí per la seva llum, que és brutal. La trobo màgica. Hi ha dies en què no necessites un cafè per despertar-te, en tens prou a mirar per la finestra. I, de fet, la llum (i les ombres) són ben presents en les meves fotografies.

Les teves fotografies tenen una gran acceptació a la xarxa. De mitjana, una sola foto pot rebre més de 300 “M’agrada”. És una responsabilitat?

Simplement n’estic molt agraïda. Interactuo molt amb la gent i és normal que si a algú li agrada una fotografia et faci un “like”. En el moment que sigui una responsabilitat ho deixaré, perquè per a mi Instagram és un joc. Simplement m’ho passo bé i pot potenciar la meva feina o la meva visió de les coses.

Actualment intentes dedicar-te professionalment al món de la fotografia. La teva presència a la xarxa pot ser una barrera?

No, al contrari. Hi ha maneres completament diferents d’ensenyar el que fas. Pots fer una exposició en un bar, però difícilment tindré la certesa que se la miraran 300 persones com sí que sé que ho fan a la xarxa. Instagram és una exposició virtual, a la qual hi entra qui vol i que està classificada per temes. De fet, a mi m’han arribat ofertes de feina gràcies a Instagram.

Tot va començar, com sempre passa en aquests casos, per casualitat. Un dels editors de This is colossal, un popular blog nord-americà dedicat a les arts visuals, va demanar permís a David Oliete per difondre les fotografies que havia fet des de la passarel·la inferior de la cúpula de la Tarraco Arena Plaça en el XXIV Concurs de Castells. Hi tenia accés perquè havia estat contractat pel mateix Ajuntament de Tarragona per filmar les imatges del vídeo resum del certamen, i va aprofitar la seva privilegiada posició per fer unes espectaculars fotos zenitals de la construcció pinyes. Poques vegades s’havia apreciat tan nítidament que la geometria està ben present en els castells.

I la publicació a This is colossal, amb centenars de milers de seguidors a les xarxes socials, ho va desencadenar tot. En una setmana les fotografies d’Oliete, el Concurs de Castells i Tarragona van circular per una quarantena de pàgines webs de la Xina, Eslovàquia, Rússia i 15 països més. Entre els nombrosos blogs especialitzats i mitjans que les van publicar destaquen l’edició nord-americana de The Huffington Post i l’edició digital del diari italià La Stampa. Les imatges també van agradar a les xarxes socials i van provocar més de 12.000 interaccions a Facebook i Twitter.

“Ha estat la millor campanya de promoció possible“, explica el mateix Oliete, encara sorprès per la magnitud d’aquesta moguda involuntària. Les visites a la seva pàgina web també s’han multiplicat aquests dies i el seu vídeo resum del Concurs ha passat en una setmana de 350 visites a tenir-ne més de 16.400. La gent no només s’ha interessat per aprofundir en l’obra d’aquest artista visual, que també ha fotografiat la realitat del Nepal o el Marroc i ha col·laborat en la pel·lícula Chico y Rita com a ajudant de muntatge. Aquests dies la pàgina web del Concurs de Castells ha rebut prop de 3.000 visites, mentre que les setmanes anteriors en rebia un centenar cada setmana.

La campanya de comunicació del Concurs de Castells, amb l’espectacular fotografia en blanc i negre d’Antoni Coll acompanyada de l’eslògan “L’espectacle casteller més gran del món” va tenir un fort impacte en el món casteller i certa visibilitat arreu de Catalunya. Aquesta segona campanya, involuntària i a cost zero, ha tingut repercussió arreu del món.  Coses d’Internet.

Escrit per Jordi Suriñach. Fotografies de David Oliete.