“Estaria bé que creguéssim una mica més en nosaltres mateixos”

El periodista i gestor cultural Carles Marquès, nascut el 1962, fa gairebé cinc anys que dirigeix el CaixaForum Tarragona. Bon coneixedor de la realitat del territori, conversem amb ell sobre el paper que desenvolupen equipaments com el que encapçala, de les potencialitats de Tarragona i de moltes coses més.

Què aporta Tarragona a la cultura catalana?

Aporta una dimensió pròpia que moltes vegades ens costa a nosaltres mateixos d’explicar que es basa, especialment, en la col·lectivitat. Com ja es va veure en l’acte inaugural de la Capitalitat, els grans fenòmens que han associat Tarragona amb la cultura els darrers anys coincideixen amb aquesta col·lectivitat: castells, Dames i Vells, etc.

Com es reflecteix el caràcter tarragoní en la cultura que es fa aquí?

Si alguna cosa caracteritza Tarragona és la ironia, l’autoironia i l’autocrítica dels seus habitants, elements que moltes vegades condueixen a l’humor i a la broma i a no prendre’ns seriosament. Això té el problema que, a vegades, quan toca projectar-nos cap a l’exterior, dóna la impressió que no ens creiem el que fem. Però hem d’assumir que aquesta modèstia o distanciament que ens caracteritza potser no és un impediment. Són trets que ens acosten molt a una ciutat italiana. De fet, el professor Ruiz de Arbulo ha dit que Tarragona és, per caràcter, “una ciutat més italiana que Milà”. Això sí, probablement estaria bé que creguéssim una mica més en nosaltres mateixos.

El CaixaForum és un agent cultural important de la ciutat. Quin és el vostre àmbit d’actuació?

Igual que la resta de CaixaForums, estem especialitzats a fer arribar els grans noms de la cultura internacional, especialment de l’àmbit contemporani, a la ciutat. Ara tenim l’exposició de Lartigue, però també hem tingut obres de Cartier Bresson, Klimt, Chillida… La nostra funció és, més que promoure la cultura local, portar aquests grans referents aquí. I, a banda, també tenim especial cura dels temes socials, que són l’ànima de la nostra Obra Social.

A quins públics us dirigiu?

A tothom. Tant per horaris com per franges d’edat. Treballem amb segments de públic que poden tenir un accés més difícil a la cultura, com la gent gran o els nens. Per exemple, cada matí durant el curs escolar al CaixaForum hi ha activitats d’art o ciència per a infants i joves.

Quina salut presenta Tarragona pel que fa a la indústria cultural?

Sempre penso que aquesta és una ciutat amb un gran futur. Es troben molts noms i moltes inquietuds i tot plegat algun dia ha d’esclatar. Segurament li falta creure una mica més en ella mateixa, però ja n’hem parlat abans, perquè aquí som molt poc pomposos. Hi ha una gran oferta i, de vegades, tendim a confondre la cultura que es fa amb allò que projecten les institucions. Moltes ciutats tenen una etiqueta que els permeten destacar en àmbits com el teatre o el circ, i potser Tarragona necessitaria una etiqueta d’aquestes.

Quina etiqueta necessita Tarragona?

És la gran pregunta. Segurament el patrimoni romà i Tarraco Viva conformen una gran etiqueta que potser ja tenim consolidada. Fantàstic! Després les altres grans etiquetes que han anat funcionant a la ciutat tenen a veure amb els castells i la fotografia contemporània. Ara potser no és el moment de buscar noves etiquetes, però s’hi ha de treballar. Per exemple, darrerament en l’àmbit del teatre s’han fet coses contemporànies i la Sala Trono comença a ser un referent. Potser hauríem de pensar a potenciar coses com promoure teatre contemporani en espais clàssics, o apostar per un festival de teatre clàssic que s’allunyi del de Mèrida.

Precisament un dels eixos de Tarragona 2012 és el festival de fotografia contemporània SCAN. És una aposta adequada?

Probablement encara no ha tingut temps de consolidar-se del tot i ara té moltes condicions contràries per fer-ho, però és una oportunitat que no s’ha de deixar perdre. Aquí hi ha fotògrafs de molta dimensió i la vinculació de Tarragona amb la fotografia, ja des dels temps de la Primavera Fotogràfica, és molt gran. Segurament ha de ser un dels grans eixos culturals de futur.

Quin paper han de jugar les administracions en una situació de crisi com l’actual?

Els recursos són ara més finits que mai. S’ha de fer una tria, i la gent que es queda fora mai queda satisfeta. Per això, la gent que gestiona els recursos públics ha de trobar un punt intermedi entre oferir un aparador de la cultura local que es produeix i no desatendre la resta de propostes culturals. Són moments de col·laboració entre entitats i de buscar sinergies.

Per acabar, destaca’ns una activitat del CaixaForum per a aquest any 2012.

El 18 de setembre inaugurarem una exposició de George Grosz, un artista amb un dibuix molt crític i irreverent. Podrem veure una mostra important de la seva obra i l’exposició anirà acompanyada d’un cicle d’activitats paral·leles dels més grans que hem tingut.