Fotografia promocional d'Espaldamaceta (al mig) amb la seva nova formació

Espaldamaceta: “Necessitava fer un canvi”

El músic tarragoní presenta el seu nou disc, en què abandona el cantautor per liderar un trio elèctric

José Juan González és mestre de primària a Vinyols i els Arcs però també és un enamorat de la música. Tant, que després de formar part de diferents grups el 2008 va engegar el seu projecte musical en solitari: Espaldamaceta. Durant cinc anys i quatre discs va sorprendre més enllà del panorama musical local amb una proposta gairebé minimalista, amb lletres íntimes i l’únic acompanyament d’una guitarra. El nou disc, Baile Masái, suposa una revolució en la seva carrera; amb el format de trio elèctric ha capgirat completament el seu so. Aquest dissabte tindrem l’oportunitat de comprovar-ho en directe a la Sala Zero.

Fins ara Espaldamaceta havia estat sempre sol i s’havia mostrat més aviat íntim. Ara vas acompanyat de baix i bateria i el nou disc ofereix un so més elèctric i contundent que mai. Què ha motivat aquest canvi?

Portava cinc anys i ara m’adono que necessitava fer-lo, però l’inici va ser accidental. Tot va començar assajant un dia amb un bateria i la cosa no va anar malament del tot i vam explorar-la més. Vam intentar reciclar les cançons antigues, però no m’hi sentia a gust. La diferència bàsica de tot plegat és que abans que no em deixava ajudar per gairebé ningú i ara ha entrat molta gent: el Carlos i Lluís al grup; l’Arnau com a productor, etc.

De fet, fins i tot ara, per primera vegada, has tingut col·laboració en les lletres. Crisi de confiança en un mateix o ganes d’escoltar segones opinions?

L’experiència de treballar amb dos companys més al grup i un productor va ser tan bona que vaig pensar que podríem provar d’anar més enllà. A més, les lletres les va revisar un dels meus millors amics, així que no calia que li expliqués de què anava cada cançó perquè ja ho sabia. Al final he acabat acceptant bona part dels seus suggeriments.

T’ha produït el disc Arnau Vallvé, bateria dels Manel. En l’anterior disc ja havies versionat ‘Dona estrangera’, una cançó seva. Quina relació tens amb ells?

Tot va començar quan un dia vam tocar junts al Primavera Club, a Madrid, i després vam fer un intercanvi de discs. Va ser escoltar Els millors els professors europeus i quedar-me enganxat. Un dia vaig anar a gravar unes coses a l’estudi de l’Arnau i la cosa va anar tan bé que ja va produir el meu anterior disc. Ara que engegava aquest projecte tenia clar que ell era la persona indicada per posar-hi tota la seva creativitat.


A una de les cançons del disc, “De la catedral al Serrallo”, fas explícita les referències a Tarragona. La ciutat és font d’inspiració per a les teves lletres.

Segurament només la gent de Tarragona pot entendre la semibroma, si la té, d’aquesta cançó. Tarragona és la meva ciutat i forma part del meu marc referencial. Potser per això volia explicitar-ho.

A moltes lletres és possible llegir-hi referències a la crisi, especialment a ‘Habla el experto’. L’artista ha de ser conscient del moment social que viu a l’hora de crear?

Crec que aquesta cançó en concret parla més aviat d’un bocamoll i, en cap cas, no tenia intenció de parlar directament de la crisi. De fet, quan la reivindicació política i social és tan gran que supera l’apartat musical no m’acabo de trobar còmode. Però últimament el context és tan gran que, en certa manera, és inevitable.

Dissabte toques a casa a la Sala Zero. Has preparat alguna cosa especial per a aquest concert?

Serà la primera vegada que tocarem Baile Masái a la ciutat i volem que la gent l’escolti en directe. Però sí que hem reciclat tres de les cançons dels meus discs anteriors i les hem adaptat en versió elèctrica. A més, ara amb els músics ja ens coneixem bastant i ha estat molt fàcil. En qualsevol cas tocar a casa sempre és una sensació especial, un plus de responsabilitat.

Després de Tarragona tens confirmat un concert a Lleida i previstos altres bolos a Reus, Barcelona, entre d’altres. Tot i la crisi encara hi ha circuit musical?

No em vull queixar. La situació és la que hi ha i nosaltres hem de lluitar. Si encara es fan concerts és perquè els músics i les sales tenim moltes de ganes de fer-los. I si fem millors cançons, les sales estaran plenes, aquestes guanyaran més diners i posaran uns equips collonuts i tècnics de so a cada concert… Però també entenc que la gent no té diners per pagar entrades, com tampoc els ajuntaments. Des de la nostra part de responsabilitat, hem intentat fer el millor disc possible i que soni el millor possible.

L’última, com ballen els massais?

Molt millor que nosaltres! Amb els peus junts salten mig metre! Recomano a qualsevol persona que ho provi. El màxim que hem aconseguit nosaltres és aixecar un pam (riu).

Text: Jordi Suriñach
Fotografia promocional

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>