Jordi Andreu (esquerre) i Jordi Crespo es donen la mà en una imatge recent a l'interior de la Tarraco Arena Plaça

“El Concurs és essència castellera”

Dos castellers tarragonins, Jordi Andreu i Jordi Crespo, reflexionen sobre la cita de la Tarraco Arena Plaça a les portes de la 24a edició

Companys de classe, amics i rivals a les places, Jordi Andreu (Xiquets de Tarragona) i Jordi Crespo (Colla Jove Xiquets de Tarragona) han viscut moltes edicions del Concurs de Castells com a públic, com a castellers i, fins i tot, com a caps de colla. A les portes de la 24a edició de la cita de la Tarraco Arena Plaça els reunim perquè ens expliquin què en pensen i com viuen l’anomenat “espectacle casteller més gran del món”.

Jordi Andreu: Recordo perfectament anar com a públic al Concurs de 1986, en el qual els Xiquets vam fer una actuació molt habitual: 4 de 8, 2 de 7, 3 de 7 aixecat per sota i 3 de 8 carregat. El meu pare diu que també vaig anar al de 1984, però ja no n’estic segur. I el meu primer Concurs com a casteller va ser el de 1990.

Jordi Crespo: Sé que de molt petit venia al Concurs com a públic perquè el meu pare em mig comprava amb xiclets o Coca-Cola. I el meu primer Concurs amb camisa va ser el de 1994.

JA: Com a casteller no crec que el Concurs sigui una actuació molt diferent de la resta. Potser sí que hi ha una diferència molt gran en el temps que tens entre castell i castell, com no passa en cap altra diada, allò de “bé, fins d’aquí a una hora i mitja no ens torna a tocar”. Fora d’això, castellerament parlant, no en trobo gaires més. I que les colles es guardin tant per al Concurs, de vegades ho trobo exagerat.

JC: Doncs jo sí que crec que és força diferent. No tant per l’actuació en ella mateixa, que acaben sent tres castells, sinó per l’entorn. D’entrada, estratègicament moltes vegades es fan plantejaments que a plaça no faries. Normalment a les diades penses bàsicament en tu i en allò més convenient per a la teva colla, però el dia del Concurs sí que estàs més pendent de l’estratègia: assegurar punts, buscar una sortida més conservadora per arriscar més endavant…

JA: En això tens raó. Intentes afinar molt més que en d’altres dies en qüestions com, per exemple, els peus desmuntats.

JC: Possiblement en el Concurs la transcendència dels detalls s’accentua. També és un dia en què estàs molt més pendent del que facin els altres, cosa que no passa en una dinàmica de temporada normal.

JA: Recordo el Concurs del 2006, en què al final nosaltres vam quedar per davant vostre. Quan la Jove intentava el 5 de 8 a l’última ronda, molta gent de la colla estàvem agafats per les espatlles, com fan els jugadors de futbol en una tanda de penals, esperant el castell, perquè si fallàveu us acabàvem passant a la classificació.

JC: El Concurs és essència castellera.

JA: No tinc les dades a la mà, però sí que tinc la sensació que en els últims anys el nombre d’intents amb poques possibilitats d’èxit ha baixat molt. Però això no només ha passat en el Concurs, sinó a la resta de places.

JC: En aquest sentit el món casteller ha madurat. Potser fa uns anys el lema dels castellers era “força, equilibri, valor i…” perquè “el seny” el deies al final amb la boca petita, i amb el pas del temps el seny ha agafat molt més pes. Es treballa molt més i els castells van molt més preparats a plaça.

El Concurs com a cap colla

JC: El control del cap de colla dels detalls es magnífica en el Concurs. La realitat d’un resultat final que en qualsevol diada existeix, però no transcendeix, en el Concurs és constant i al final de cada ronda. Per tant, l’estat anímic i mental de la colla pot anar canviant cada pocs minuts. La tensió i la pressió que representa dirigir un col·lectiu en aquestes condicions s’incrementa respecte a altres diades.

JA: També noto que la gent està molt més pendent que en d’altres diades de les decisions que tu prens. “Aquells han desmuntat un peu i els penalitza…”, La gent està molt més ficada, com si fossin un suposat equip estratègic.

JC: I després tens la calculadora: “si fem X castell ens posem 10 punts per damunt…”.

JA: He estat cap de colla en dos concursos, el del 2000 i el del 2002 i mai no he estat pendent dels punts. Òbviament ho tenia present, però la classificació no va condicionar mai cap de les decisions que vaig prendre.

JC: Tampoc crec que com a cap de colla hagi tirat mai un castell mirant els punts. Com ja hem dit, les colles han pres consciència de què es pot fer i què no es pot fer.

Imatge panoràmica de la Tarraco Arena Plaça en el Concurs de 2008. Foto de Joan S. Rodriguez Moranta – Inside Consultores

L’evolució del Concurs

JC: Crec que el canvi del Concurs era necessari. Aquells concursos en què les colles anunciaven els seus castells amb un cartell, i havies de mirar ràpidament quin castell era el número 23, tenien el seu encant, però com tot, evoluciona. Si hem dit que l’evolució de les colles és clara, és evident que el Concurs també havia de fer-ho. Crec que ho ha fet correctament i que enguany pot ser un punt d’inflexió sobre què volem ser i, sobretot, perquè Tarragona decideixi què vol fer amb el seu Concurs. A mi m’agrada molt la idea d’ampliar-lo a 30 colles, però crec que l’Ajuntament de Tarragona, com a institució, ha de creure’s realment el Concurs com una de les joies de la corona.

JA: Hi estic d’acord. Tarragona institucionalment ha d’apostar més pel Concurs si realment el vol mantenir. D’altra banda, és evident que els canvis introduïts en les últimes edicions l’han millorat, però a mi les últimes edicions se m’han fet curtes. Veus que a les 15 h ja donen el premi i et preguntes “què faig jo ara marxant?”. A mi m’encantava allò que algunes colles provessin castells a les 16.30 h per veure què passava. I pot semblar una mica incoherent perquè defensem que no s’han de tirar els castells si no es tenen, però com a aficionat aquelles situacions m’agradaven.

JC: A mi també m’agradava aquell ambient en què, a partir de les 15 h, el Concurs semblava més una bogeria que no pas essència castellera. Si, a més a més, coincidia  que a mitja tarda tenies partit del Nàstic i sabies que només tenies 10 minuts per fer un entrepà i anar al camp… era un diumenge apoteòsic! Fora conyes, hem de tenir clar que aquest ambient també ens ha fet força mal de cara a l’exterior. Si plegàvem a quarts de sis jo anava a casa dinar i me n’anava al futbol, però entenc que als Marrecs de Salt, que havien sortit de casa a les 7 del matí, no els feia tanta gràcia. L’ajustament de l’horari ha permès evolucionar el Concurs cap a millor.

JA: Jo recordo gent gran, amb ampolles de cava ja preparades, que es quedaven de pedra quan la colla rival provava un últim castell que els podria costar la victòria al Concurs.

JC: Ara que parles d’ampolles de cava, també recordo les peroles de macarrons, els càmping gas o la gent tallant pernil. Al final et preguntaves si la gent venia a fer castells o a què venia.

JA: D’acord que el Concurs és una actuació especial i que es fa més llarga que la resta, però no fa falta anar anar al Concurs com si anessis a fer un bivac a la Pica d’Estats…

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Articles relacionats