Conjurant l’absència amb la paraula

“A ella li agradava sentir com els altres recitaven la seva poesia”, diu la Rosa Comes en començar. La Rosa va conèixer la Montserrat Abelló fa 11 anys, el 2003. Va ser amb motiu d’una Trobada d’Escriptors del Camp de Tarragona. I també va ser l’inici d’una amistat que duraria fins que, aquest setembre, la Montserrat Abelló va deixar aquest món per sempre. Tenia 96 anys, però el seu esperit seguia sent ferm i jove. D’aquells que encandilen i deixen empremta. Ho diuen tots els que la van conèixer. Se’n va anar plàcidament, ens va explicar la Rosa. Tot just unes hores abans havia dit que ja es podia morir, perquè sentia que ja havia fet tot el que tenia per fer en aquesta vida.

El seu llegat la perviu. Paraules sinceres i directes que ens parlen de la vida, dels esforços quotidians i de l’amor i del desig. “La seva poesia naixia de la veritat de l’emoció. Per a ella la paraula era vida. No era una simple especulació”, diu la Rosa. Ella és qui ens va enredar a participar en una marató de lectura de Montserrat Abelló. Un petit homenatge pòstum per fer reviure la seva paraula. Periodistes, actors, professors, poetes, bibliotecàries… lletraferits en general ens vam aplegar al Cafè del Metropol per recitar, com bonament podíem, les paraules de la gran poeta tarragonina.

En aquell espai l’ambient és íntim. Propici per a la poesia i els recitals de petit format. Mentre esperàvem que comencés l’acte, anàvem xerrant en petits cercles, explicant-nos la vida. De fons sonaven poemes musicats de Montserrat Abelló. Després, d’un a un vam anar pujant a l’escenari amb els papers o un llibre a la mà. Alguns amb veu tremolosa. D’altres amb la seguretat d’haver estudiat bé el text i sabedors que ens deixarien amb la boca oberta. “La nit és massa fosca/ dorm amb mi/ l’he amagada dins del coixí”, xiuxiuejava amb veu enrogallada de foscor l’actor de Tecla Smit Pau Gavaldà.

“Demà passat vindré / pels corriols de la Lluna./ Vindré a dir-te / que t’estimo”, ens mormolava a cau d’orella l’escriptor Adam Manyé. I semblava que t’ho digués directament a tu. Com si no hi hagués ningú més a la sala. I després seguia recitant sincopadament, marcant el ritme amb els dits: “Visc i torno a reviure / cada poema / cada paraula / Estimo tant la vida / que la faig meva / moltes vegades”. “L’hi ha sortit la vena de rocker! No ho pot evitar!”, em deia una amiga en acabar.

Les professores Anna Gispert i Yolanda Scott-Tennent van pujar juntes a l’escenari. Unint les seves veus, una en català i l’altra en anglès, ens van presentar una altra de les facetes de Montserrat Abelló: la seva extensa trajectòria com a traductora. La veu de la Sylvia Plath i moltes altres autores i autors britànics ens han arribat al català gràcies a la seva veu. I alguns dels nostres, com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Olga Xirinacs, també han creuat fronteres gràcies a ella. “Stand still and stop the sun/Estigue’t quieta i para el sol”, van concloure amb una exclamació l’Anna Gispert i la Yolanda Scott-Tennent.

I mentre la gent recitava, la meva mà anava prenent nota. M’hauria agradat retenir totes i cadascuna d’aquelles paraules màgiques. “Us llegiré un poema molt curtet, però que crec que hauria d’estar escrit en tots els miralls i totes les parets”, va dir una noia que no coneixia: “Espero meravelles a cada cantonada”, deia el vers. Tota una declaració de principis. L’expressió d’una persona vital que estimava la vida tot i haver-ne passat de tots colors.

Montserrat Abelló va néixer a Tarragona, però es va passar bona part de la infantesa i joventut viatjant per la feina del seu pare. El 1935 va començar estudis de Lletres a la Universitat de Barcelona. El poeta Carles Riba va ser un dels seus mestres. Acabada la guerra es va exiliar. Primer a França, després a la Gran Bretanya, des d’on ajudava els refugiats, i finalment a Xile. Va tornar a Catalunya el 1960. Va ser llavors quan va començar a traduir i també a escriure els seus propis textos. Feia poc que havia nascut el seu tercer fill, afectat de síndrome de Down, i necessitava fer sentir la seva pròpia veu, la seva veu de dona que estima i pateix i sent la vida d’una manera plena.  

“Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.
Em dolc del pit
i de l’esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l’he viscuda
i és meva.

I això que estic cansada!”

També la van recitar aquesta. A Montserrat Abelló, els reconeixements li van arribar de gran. El 1998 li van atorgar la Creu de Sant Jordi i deu anys més tard el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però de ben segur que cap d’aquests premis la devia fer tan feliç com quan sentia la gent dir els seus versos en veu alta. Com l’altre dia al Cafè del Metropol.

Anna Plaza Poblet
Fotografies: Cafè Metropol / Montse Riera

Algunes de les persones que van participar a l’homenatge a Montserrat Abelló. Foto Cafè Metropol