El músic tarragoní Xavi de la Salud

Buscant agradar el públic

Parlem amb Xavi de la Salud i Raül Cid, dos músics tarragonins amb una llarga trajectòria en el món del jazz

Els músics de jazz locals disposen aquests dies, amb la primera edició del ‘Jazz amb l’Estudi‘, d’un bon aparador. Coincidint amb els primers concerts d’aquest cicle hem parlat amb dos músics tarragonins, joves però ja amb una llarga experiència a les seves espatlles. Són Xavi de la Salud, actualment a la Small River Dixie, i Raül Cid, que durant molts anys també va formar part d’aquesta banda, però que recentment ha engegat un nou projecte, la Stromboli Jazz Band. Amb tots dos parlem d’aquest nou festival i de la seva activitat, cada dia, com a músics.

Com afronteu els vostres concerts en el cicle ‘Jazz amb l’Estudi’?

Xavi de la Salud: És una bona oportunitat de cara a la ciutat. Durant la resta de l’any costa molt poder tocar a la teva ciutat i per això propostes com aquesta o, fins l’any passat, el Festival Internacional de Dixieland, et permeten tocar al teu entorn, amb els teus amics i familiars.
Raül Cid: Ens trobem amb una sobredosi de música concentrada en quatre dies. Hi ha algun concert com un bolet fora d’aquestes dates però, en general, tenim més oportunitats de tocar a fora que no pas aquí. S’agraeixen molt iniciatives com aquesta però s’hauria de tenir en compte que la resta de l’any hi ha formacions que poden oferir un bon espectacle.
Xavi: S’ha d’agrair l’aposta personal del Paco París i de l’Estudi, que després va rebre el suport de l’Ajuntament. Tant de bo que de cicles com aquests, d’entitats privades, n’hi hagi molts més.

És Tarragona una de les ciutats amb més bandes de jazz i dixie per habitant?

Xavi: Pel que fa al dixieland, la música primària que va sorgir a Nova Orleans als anys 1920, sí que es concentren aquí moltes més bandes d’aquesta música perquè el Festival de Dixieland va crear molts aficionats entre el públic i entre els mateixos músics. Moltes formacions vam néixer perquè el Festival ens donava taules. Pel que fa al jazz, tot i que és un concepte molt obert, ciutats com Barcelona, Terrassa, Badalona o Granollers, tenen més força.
Raül: El Festival va permetre en el seu moment obrir aquest estil de música a molta gent que ni la coneixia. Jo me’n recordo que quan començàvem tot això del dixie, la gent ens preguntava què era això i jo els havia de cantar el “When the saints go marching in“.

Com definiríeu el vostre públic?

Xavi: El públic de jazz, en termes globals, tot i que és minoritari, normalment ja sap a què ve. Però, poc a poc, com que hi ha més festivals la gent que hi va hi diu: “Ostres! Això del jazz no està tan malament!”. I, més o menys, mig enganyats, vénen i n’acaben sortint encantats i repetint.
Raül: Dins del jazz hi ha moltes variants, algunes més fàcils de digerir i d’altres més complicades. Com que el concepte jazz és molt ampli, molta gent es pensa que tot és música abstracta i no és així. El que pretenem és que el públic s’ho passi bé i s’oblidi dels seus problemes. Si això, a més, permet que la gent s’obri en el món del jazz, perfecte.

Raül Cid, al centre, amb el trombó, en una actuació de la Stromboli Jazz Band

Com escolliu el vostre repertori?

Xavi: Stromboli, en el seu cas, fa el dixieland més antic i tradicional, el que et transporta als anys 1920 i 1930. A Small River Dixie fem el dixieland que s’està escoltant avui en dia als carrers, que es coneix com a “so New Orleans”, amb barreja de funk, hip-hop i altres elements. Cadascú tria la seva línia dins d’un àmbit molt gran.
Raül: El dixieland més tradicional és el punt de partida, però també hem volgut incloure altres estils. També podem fer un tema a ritme de ska o agafar una banda sonora i tocar-la a ritme de swing. El Xavi i jo hem tocat molts anys junts i sabem que fer tot un concert de dixieland pot arribar a ser cansat.
Xavi: Quan hi havia el Festival de Dixieland s’agraïa molt aquell 30% de música que no era dixie.

Com assageu com a banda? Com prepareu els espectacles?

Xavi: Normalment fem un assaig a la setmana, perquè això ens crea una unitat de grup. Quan ve un festival com ara, doblem o intensifiquem els assajos perquè intentem oferir al públic el millor espectacle. La regularitat també és la clau.
Raül: Nosaltres també assagem setmanalment. I el que s’ha de tenir en compte és el lloc on toques, ja sigui un bar, un auditori o on sigui, per adaptar el teu repertori.

Com a músics heu actuat moltes vegades a fora. Com us rep el públic?

Xavi: Normalment ja fem “vestits a mida” i busquem peces que puguin agradar al públic, que poques vegades ha marxat enfadat. El més bonic del nostre ofici és que després del concert la gent s’apropi i et digui coses com “xiquet, m’has agradat molt! això ho sentia de jove quan amb el meu marit posàvem la gramola” o “m’has fet passar una estona molt agradable”.
Raül: A mi m’agrada tocar bàsicament per a nosaltres, que ens ho passem bé, i després per al públic, que està allí. Però sense ells tampoc hi seríem nosaltres, i al revés. Quan toques davant del públic vols agradar i que ells s’ho passin bé. I que siguin partícips de l’espectacle. Moltes vegades demano que obrin els llums per poder veure el públic, que se sentin que són importants per a tu.
Xavi: Jo com a músic he tingut l’oportunitat de viatjar per tot l’Estat espanyol i també es veuen reflectits els trets de cada regió. Al País Basc són molt oberts i a Castella la Manxa tenen un caràcter més sec, o si te’n vas a Galícia t’ho donen tot…

La Small River Dixie és una formació veterana, creada a finals dels anys 90, mentre que els Stromboli teniu pocs mesos de vida. Us condiciona aquest fet?

Raül: Vam néixer a finals de 2011 i ens hem adaptat al temps. En pocs mesos hem hagut de fer el Twitter, el Facebook, el web… Ara hem aconseguit que molta gent que encara no ens ha pogut veure ja ens coneix.
Xavi: Aquestes eines de les xarxes socials, si els saps treure profit, són molt positives. Abans molta gent et parava pel carrer per preguntar-te a on tocaves. Ara no fa falta enviar SMS o fer trucades personals per avisar el teu públic del teu proper concert: en tens prou de penjar-ho a les xarxes!
Raül: Començar de zero pot ser un avantatge o no, però estem contents. El més important és reciclar-te i adaptar-te als mitjans.

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>