Àlex Folguera va néixer l’any 1991 en un poble de Lleida, però fa set anys que viu a Tarragona. És fotògraf de producte d’una empresa gran de Torredembarra, on treballa des de fa 5 mesos, i diu que la seva feina l’apassiona. Li agrada el cinema (“magrada veure’l, llegir-lo i pagar-lo”, afirma) i dedica temps a portar la càmera penjada al coll i fer fotografies d’instants, “sense que les persones que apareixen se n’adonin, o sí”.

Si entreu a la galeria d’Instagram de l’Àlex, només en un cop d’ull descobrireu com de cert és aquest resum d’aficions que ens fa: una mirada cinematogràfica recorre els fotogrames en blanc i negre, que, fins i tot, amb una mica d’imaginació, l’espectador pot enllaçar narrativament, cosint personatges, escenes i passos que es desplacen d’un lloc a un altre. Una mirada interessada pel que l’envolta, amb un deix d’intriga, atenta a allò que es veu però també allò que no és tan evident…

Durant el mes de març, ell serà El Fotògraf Convidat a les xarxes de Tarragona Cultura. El voleu conèixer millor?

Com i quan va néixer la teva passió per la fotografia?

Provinc del món audiovisual. Vaig estudiar el Grau de Comunicació Audiovisual i això ja va ser un element motivador. A algunes de les persones que he tingut com a companys de pis durant els darrers anys els agradava la fotografia; recordo que alguns es compraven càmeres, objectius i diversos accessoris fotogràfics i sempre em deien: “Àlex, ho vols provar?” Aquestes “proves” van fer adonar-me que això era el meu, que el que havia estudiat m’agradava i que estar darrere una càmera també m’agradava. Al final vaig ser jo qui es va acabar comprant un equip fotogràfic professional i qui, actualment, acaba deixant-lo als altres.

Quina és la teva formació en aquest camp?

Molts dels cursos de fotografia actuals es fan a força de practicar i equivocar-se, com a la vida. Al principi no tenia gens de tècnica fotogràfica, sempre em sortien desenfocades o amb mals resultats per la meva poca experiència. Però, a la llarga, el fet d’anar fent proves i de tenir persones a prop que et van aconsellant, et fa tornar autodidacte. Després sempre puc recórrer als tutorials d’experts en la matèria de Youtube, per trobar respostes a problemes quotidians.

I els teus referents? Tens algun “mestre” predilecte?

No tinc cap mestre predilecte, intento observar la màxima varietat de fotografies i estils. Tot contingut el trobo interessant.

Àlex Folguera 3

Com definiries el teu estil fotogràfic?

Bé, jo no sóc el més indicat per descriurem ami mateix. Això ho deixo a l’audiència.

Doncs quins temes t’agrada tractar en les teves imatges?

Em sembla molt més interessant mirar la vida dels altres; al final cap, jo estic darrere la càmera. Fotografio el que em sembla més destacable en cada moment i no busco cap missatge en concret. Deixo la lectura a posteriori. Alguns coneguts m’han arribat a dir que només fotografio gent gran i nens. En lloc d’això, m’agrada dir: la soledat dels carrers, la vellesa, la infantesa, la bellesa…, entre d’altres.

A la teva galeria hi predomina el blanc i negre. Per què?

Tots nosaltres, deixant de banda les persones amb daltonisme monocromàtic, veiem el món que ens envolta en color, així que, quan ens mostren quelcom en blanc i negre ja ens estan obligant a veure-ho d’una nova forma. Una fotografia en blanc i negre em crida més l’atenció que una en color; el color ens sembla més quotidià, més normal. L’absència de color fa que ens fixem en coses que potser havien passat desapercebudes. Molts cops el color em fa nosa, destorba el missatge que vull transmetre i no pega amb la idea que tenia al cap inicialment. És llavors quan el color no m’agrada, quan es converteix en una distracció per mi; és com un soroll empipador i constant, una informació de la qual és millor desfer-se.

Recordo que un cop també van fer-me la mateixa pregunta i els vaig respondre que hi havia elements en una fotografia que quedaven emmascarats, en certa forma, per culpa del color. Una fotografia a color crida l’atenció visualment i distrau els ulls perquè aquests no vegin certes coses amb tanta facilitat. Per això, crec que la composició és el més important de les meves imatges, ja que amb l’absència de color les línies i els contrastos salten més a la vista i es fan més evidents.

En funció de què decideixes que una foto sigui en color o no? I quan ho decideixes, abans o després de fer-la?

Sempre és a posteriori. El color s’ha d’utilitzar com un instrument narratiu. En el cine sí que ho pots controlar, però en la fotografia de carrer és molt complicat. Tinc poques fotografies on el color realment tingui un pes important, i ara mateix no tenen cabuda enlloc. Simplement segueixo la primícia que si el color no aporta res a la imatge, no té raó per ser-hi. La seva presència ha d’estar justificada.

La dicotomia o relació entre realitat i ficció és paral·lela a aquesta decisió?

De ben segur que ajuda, però no està gens buscat. Intento recórrer amb facilitat el territori del que és quotidià i l’únic.

Àlex Folguera 1

Abans de fer una foto, tens clar com l’has de fer? Quin tant per cent hi ha d’atzar i quin tant per cent hi ha de voluntat en les teves imatges?

Evidentment que no tinc clar com l’he de fer. Pots intentar anticipar-te sobre quin pla fer, quin diafragma utilitzar, quina ISO o quina velocitat disparar, però en l’instant abans de clicar, sento un silenci interior, silenci similar al moment que l’enxaneta és a punt de coronar el castell. Instant on tot depèn de tu, de la teva visió i de les teves mans. I saber fer clic en el moment oportú, ni mig segon abans ni mig després, és tot un art. Estar al moment i lloc ideal és un gran què i això sí que depèn del fotògraf.

Des del teu punt de vista, què és el que fa que una foto sigui bona o no ho sigui tant?

Posem, per exemple, el dia d’un dinar de família, moment on tota la família es fa la fotografia de rigor. El valor d’aquesta fotografia és immens. Amb això vull dir que és totalment personal. Ara bé, des del meu punt de vista una foto t’ha d’aportar alguna cosa, ja sigui una visió nova d’alguna cosa quotidiana, o un sentiment o record.

Quan vas entrar a Instagram? Què té de bo i de no tan bo aquesta xarxa social?

Fa bastant de temps que tinc compte a Instragram, vaig conèixer l’aplicació a través d’amistats. A parer meu, Instagram m’ofereix una plataforma on publicar contingut que no té cabuda en cap altre lloc. No faig fotos a personatges populars, ni reportatges socials, tampoc a  menjar ultramodern, ni a persones amb cossos de superheroi, ni a platges de somni, ni tan sols a la meva vida quotidiana. A banda dInstagram, l’únic lloc on se m’acut que podrien encaixar seria una portada d’un llibre de novel·la negra.

Digue’ns 5 usuaris de la xarxa que no ens hem de perdre i per què.

@saldumbere: Fotografia en carn crua i oportuns peus de fotos.
@robert_gasso: Mestre de la fotografia en vertical.
@ariadnagonba: Impressionant tractament de les imatges i un blanc i negre exquisit.
@xfornos86: Ús del color envejable.
@marc_sm: Dibuixos frescos i humans.

Les fotos que publiques a Instagram estan fetes amb càmera o amb mòbil? Quines diferències hi veus?

Les meves fotografies són fetes amb càmera, però perquè tinc millor càmera que telèfon mòbil. A grans trets, cap diferència. Solament són eines diferents per al mateix objectiu.

Des del teu punt de vista, quin valor tenen els milers d’imatges que es pengen cada dia a Internet?

Com tot art, és molt subjectiu. I el seu valor és atorgat per l’espectador o comprador.

Ens podries avançar el tema que tractaràs en la sèrie per a Tarragona Cultura?

Intentaré plasmar Tarragona des de les seves ombres. Espero que us sorprengui.

Perfil

Gràcies, Àlex, per acceptar el repte! Us convidem a seguir la seva sèrie durant tot el mes de març a les xarxes de @tgncultura, a Instagram, Facebook i Twitter.

Imatges: Àlex Folguera (@alexfolguera a IG)
Entrevista: Rosa Comes