Maternitats” és l’exposició que es pot veure actualment al CaixaForum Tarragona i que aplega 16 fotografies que mostren la relació entre mares i fills des de diferents perspectives. “Maternitats” és també un reflex del periodisme de Bru Rovira, que ofereix una altra mirada dels conflictes del Tercer Món, allunyada dels tòpics i proposant una reflexió crítica per part de l’espectador.

L’any 1999 la Milícia, una nena de Belgrad de tres anys, va morir al lavabo de casa seva víctima de l’impacte d’una bomba de l’OTAN. La Dusica, la mare de la filla morta, va voler tenir ràpidament un altre fill per reemplaçar aquesta pèrdua i, fins i tot, va estar a punt d’aconseguir que el part de l’Alexandra coincidís amb el primer aniversari de la mort de la seva filla. El nacionalisme serbi va utilitzar propagandísticament el cas de la Dusica, convertint-la en una “mare coratge” capaç de tot per perpetuar l’espècie. La nounada va ser, fins i tot, objecte de regals per part de la ultradreta del país. A l’hora de la veritat, com intenta reflectir la fotografia inclosa en la mostra, el rerefons d’aquesta història no tenia motivacions polítiques. La Dusica era una obrera industrial víctima de la guerra i que, simplement, s’havia quedat embarassada per intentar superar el dolor de la pèrdua de la seva primera filla.

L’habitació buida de la Milícia. Foto Elisabet Fernández

Aquesta és una de les moltes històries per les quals el periodista Bru Rovira s’ha interessat des de la caiguda del Mur de Berlín, quan va començar a cobrir conflictes arreu del món per La Vanguardia. Quan sorgeix la possibilitat de recopilar part de la seva obra s’adona que havia fet desenes de fotografies amb les mares com a protagonistes, sense la violència que habitualment ocupa portades als diaris. “El periodisme ha abusat d’imatges excessivament fortes i això ha fet que s’hagi perdut la seva funció original de cridar l’atenció sobre un conflicte per convertir-se ara en un producte d’impacte“, explica Rovira. Per tot plegat l’exposició convida els espectadors a interessar-se per les històries que hi ha darrere de les instantànies, reflexionar-hi i formar-se la seva pròpia opinió.

Actualment hi ha un gaudi de la desgràcia, i això és horrorós. Expliquem històries dures no per gaudir, sinó per donar elements de reflexió de situacions que passen al món. Cridar l’atenció a través del dolor només pretén captar vendes”, insisteix Rovira, molt crític amb algunes pràctiques del periodisme actual.

Així, cada vegada és més difícil conèixer històries com la de l’Avebushe, una joveníssima adolescent d’Etiòpia extremadament feliç perquè acaba de tenir el seu segon fill, però que va patir com el primer naixia ja mort a causa d’una fístula. La seva història permet conèixer la realitat d’aquestes infeccions, que en molts casos es produeixen perquè les mares són nenes desnodrides fruit del rol de la dona en la societat d’aquest país africà.

Etiòpia, pelegrina de la fístula. Foto Elisabet Fernandez

Massa vegades se’ns ensenyen els habitants del Tercer Món com els perdedors, bruts, plorant, com si formessin part d’una tortura massiva. La maternitat ens permet veure’ls contents, feliços… ens permet humanitzar-los i ensenyar-los tal com són, un conjunt de persones com nosaltres”, raona Rovira.

Bru Rovira fa més de 30 anys que es dedica als conflictes internacionals, però no està cansat de cobrir guerres i altres esdeveniments. “Al contrari: el coneixement m’assossega perquè veig els fets. I quan ho veus, t’adones que és humà”.