“A l’Àfrica has de ser un observador, aprendre de la gent amb admiració i minimitzar el teu impacte”

Va néixer al Perelló, viu a Tarragona des de fa molts anys, però Albert Farnós (1970) té permanentment el cor a l’Àfrica. Després d’un primer viatge fa poc més de deu anys hi ha tornat en moltíssimes ocasions, la majoria amb la fotografia, l’altra de les seves passions, com a pretext. Les seves instantànies africanes no són només contemplatives, sinó que ha conviscut amb pobles, tribus i comunitats per retratar el seu dia a dia i els seus costums. L’Àfrica serà, precisament, el denominador comú de les imatges que ens oferirà aquest novembre com a Fotògraf Convidat de Tarragona Cultura.

Durant molts anys t’has dedicat a fer fotografies a l’Àfrica en projectes de cooperació internacional. Què t’agrada d’aquesta feina?

És una fórmula que durant molt de temps m’ha permès ajuntar dues de les meves passions, viatjar i la fotografia. I aquesta passió per l’Àfrica em ve d’un primer viatge que hi vaig fer fa temps, on em vaig interessar pel tema dels esclaus. A partir d’aquí em vaig sentir molt atret per la seva cultura, especialment per la dels països de l’Àfrica de l’oest.

Les teves fotografies retraten de molt a prop el dia a dia de molts poblats i tribus africans. Un fotògraf ha de tenir dots socials per poder introduir-se a la vida d’aquestes persones?

Sempre darrere de cada imatge, per molt simple que sembli, hi ha un període d’adaptació i de respecte per aquella cultura, que en molts casos coneixes per primera vegada. No deixes de ser un intrús amb la càmera i no pots arribar i disparar com si res. Quan arribes a un lloc hi ha moltes coses que et sorprenen i que voldries fotografiar, però moltes vegades val la pena sacrificar aquestes imatges per intentar guanyar-te la confiança de la gent. Has de ser un observador, aprendre de la gent amb admiració i intentar minimitzar el teu impacte. Això, en definitiva, vol dir temps.

A l’Àfrica tampoc renuncies a fotografiar paisatges o, per exemple, jugar amb la seva llum. Què és més díficil, retratar la natura o les persones?

Em sento més còmode amb la gent. M’agrada interaccionar-hi, primer sense càmera i després amb ella. Moltes vegades el paisatge, més que buscar-lo, l’he trobat, i si coincideix amb una bona llum no renuncies a una bona foto.

En molts casos, especialment a l’Àfrica, la fotografia també ha servit per alertar dels perills o conseqüències d’un conflicte, una malaltia, etc. La imatge també pot tenir una funció social?

El que hem d’aconseguir, i especialment en el cas de l’Àfrica, és denunciar aquestes diferències que poden haver-hi. La fotografia ha servit per donar veu a aquesta gent que pateix conflictes, fam o dificultats. Per desgràcia és massa necessari en moltes ocasions.

Has col·laborat amb empreses que ofereixen viatges fotogràfics, també a l’Àfrica. És una bona opció per compaginar aquestes dues aficions? 

Treballant en l’àmbit de la cooperació alguna vegada havia fet tallers de formació audiovisual per a nens al Togo. Era molt interessant, perquè fèiem un intercanvi amb una escola d’aquí i els nens podien veure les dues realitats. A partir d’aquí vaig veure que em sentia còmode amb la pedagogia de la imatge i vaig començar a col·laborar amb agències especialitzades que permetien al turista fer un taller de fotografia durant el viatge. Això ho he experimentat al Camerun i al Senegal i va ser fantàstic. Malauradament la crisi ha aturat aquests projectes, i l’ebola ho ha aturat encara més.

Quan va començar la teva afició per la fotografia? 

Doncs vaig començar relativament tard, fa quinze anys, precisament quan vaig començar a fer viatges amb motxilla per l’Àsia. Sempre havia tingut atracció per la fotografia i tenia la meva càmera rèflex, però no va ser fins aleshores que vaig estudiar seriosament fotografia artística a l’Escola d’Art. Aleshores, al 2003, vaig fer un viatge al Senegal, Mali i Burkina Faso i va canviar tot una mica. És a partir d’aquell moment que una cosa em porta a l’altra: el viatge em serveix d’excusa per practicar la fotografia i la fotografia és un pretext per viatjar. I durant uns cinc anys vaig poder dedicar-m’hi professionalment.

Quins són els teus referents fotogràfics? 

Em va servir de molt un llibre que es diu Alma dividida, del fotògraf de l’Agència Magnum David Alan Harvey, que va ser un referent per fer el meu treball fotògrafic a l’Escola d’Art, en què parlava del sincretisme cultural, la barreja que sorgeix entre l’Àfrica i el Brasil. Pel que fa al tema de l’Àfrica i els rituals m’ha ajudat bastant el llibre Retorn al país de les ànimes, de Jordi Esteva. Després, en una estada a Albarracín en el seminari del Gervasio Sánchez, vaig conèixer el Pep Bonet i em va interessar molt el seu tipus de fotografia.

A Vimeo també hem pogut veure un curtmetratge en què vas participar com a director de fotografia. És molt diferent treballar com a fotògraf que fer-ho per a un producte audiovisual?

Veig un paral·lelisme entre les dues disciplines, ja que la meva fotografia és de tipus observacional i el vídeo que m’agrada té moltes similituds, perquè m’agrada filmar com passejo mentre intento fer un retrat d’una comunitat o d’algun ritual. La meva experiència en la fotografia m’ha servit per buscar una bona llum i ser curós des del punt de vista tècnic. Però amb el vídeo també he après bastant, per exemple, amb els enquadraments.

Tens un blog i també ets present a Instagram. Què t’aporten les noves tecnologies com a professional?

Avui en dia són eines necessàries i has d’aprofitar-les per donar-te a conèixer. També hi aprens molt, perquè hi veus treballs molt bons cada dia. De fet, les exposicions cada dia estan més a la xarxa que no pas a les sales tradicionals. D’altra banda, Internet permet constatar que hi ha molta gent que es dedica a la fotografia i, la qual cosa fa realment complicat poder viure’n. Per això intento aplicar-me la frase de Christopher Anderson, també de l’Agència Magum, que diu: “T’has d’oblidar de la professió i intentar ser fotògraf.” A més, és veritat que a les xarxes socials no tot és bo, perquè encara que signis les fotografies o hi apliquis marques d’aigua, sempre acabes perdent el control de les teves imatges.

Ens pots donar alguna pista sobre com serà la sèrie d’imatges que publicaràs aquest mes com a Fotògraf Convidat?

L’elecció ha estat molt difícil perquè només disposo de cinc imatges, però intentaré mostrar diferents aspectes de la societat africana, que en alguns llocs és molt primitiva i en d’altres molt contemporània, amb Europa com a referent. I intentaré mostrar aquestes diferents perspectives amb una sèrie d’imatges sobre la bellesa i el culte al cos

Text de Jordi Suriñach, imatges d’Albert Farnós